ÉS MOLT SENZILL: DIGUEM-NE CATALUNYA

“El futur serà català o talibà”

Bill Clinton. Barcelona, 29.10.2001

A la novel·la Acte de violència, de Manuel de Pedrolo, apareix tres vegades i en majúscules la frase “ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA”.  L’any 1985 aquesta sentència va inspirar en  Josep Guía  —ell mateix ens ho confessa— l’encoratjador i espectacular És molt senzill: digueu-li Catalunya. Ara, ja en el segle XXI ha arribat l’hora de posar fil a  l’agulla. En aquest pou de decadència, en aquest punt d’inflexió en què ens trobem, és el moment oportú per posar la idea en marxa… i renàixer.

ppccfisic2v2

Ja és l’hora d’obrir els ulls i veure que no val la pena continuar amb el concepte de Països Catalans. Després de 35 anys no hem avançat: hem retrocedit. Cal recuperar la idea de Josep Guia “És molt senzill: digueu-li Catalunya” i deixar de perdre més el temps. Tot el que es va dir llavors és ara més vàlid que mai.

Catalunya és una nació a cavall dels estats francès i espanyol, des de Perpinyà i Andorra fins Alacant i Mallorca. Ja  ha passat massa temps i no es pot anar amb eufemismes, propostes tàctiques o amb el “ara diguem això i després ja direm allò altre”. El nom de la pàtria ha de ser clar i net, contundent i singular. I a més, sempre ha sigut així com ens ho recorda l’historiador i savi peruà Luis Ulloa (1):

“…el sustantivo catalán Colom sirvió y sirve como apellido, desde muchos siglos atrás, en Cataluña. Voi á demostrar esta antigüedad así como la fijeza de ese apellido. Pero previamente conviene que precise mi pensamiento, diciendo que por Cataluña no entiendo, naturalmente, la actual provincia española de esa denominación, sino la Cataluña etnográfica, linguística, e histórica, es decir, la que, á más de dicha provincia, encierra las catalanizadas, donde se habla ó se habló catalán ó dialectos catalanes. Tales son Valencia, las islas Baleares, parte de la Cerdeña, el Rosellon y la Cerdaña. Completaré esta definición agregando que dentro de esa Cataluña etnológica deben ser comprendidos todavía, hasta cierto punto, uno que otro distrito de Aragón, el antiguo Condado de Foix y diversos territorios vecinos de las tierras catalanas, ya que la influencia y la penetración de Cataluña se hicieron en una época sentir hasta en zonas de Provenza y de Navarra”. (2)
(1) Ulloa, Luis (1928 ) Xristo-Ferens Colom, Fernado el Católico y la Cataluña española. El pre-descubrimiento hispano-catalán de América en 1477. Maisonneuve Frères, París, pàg. 33
(2) Carreras i Candi, Francesc (1914) Geografia General de Catalunya. Edicions catalanes, Barcelona

Cap català amb consciència de tal no posarà en dubte que el nom que ens escau és Catalunya, senzillament !

Fins quan hem de dir “Països Catalans” ?
Quins avantatges presenta ?
Condueix “Països Catalans” cap a “Catalunya” ?

Un valencià o un mallorquí amb consciència nacional espanyola troba tan llunyà el mot Països Catalans com Catalunya; el plural de “països” no li suposa cap atractiu per superar les seves malfiances; i un cop assumida la seva condició nacional de català, tant li és Països Catalans com Catalunya. La història recent valenciana demostra que en dir “català”, tant és que ho diguis en singular com en plural. Dir “Països Catalans” a València no té cap efecte especial quant a facilitar l’assumpció de la condició nacional catalana dels valencians. Josep Guia fa tres dècades, parlant des de València, ens deia que calia  actuar “de forma urgent i contundent”. Voleu dir que no acabarem fent tard? Crec que si no fem res ara mateix, al final això nostre semblarà la fi del cagalàstics!  Comencem per resumir què ens deia en Guía:

La Catalunya Sud

Els pocs que, des de la Reforma política espanyola de 1977 ençà, ens hem mantingut sense claudicar en cap moment pel que fa a l’ús de “Països Catalans” (i en tantes altres coses!), no tenim precisament, fama d’assenyats i tàctics, sinó d’arrauxats i radicalots. A sobre que utilitzes la vaselina dels “països” ets un espanta-sogres!  Què diran, doncs, quan utilitzem, tot senzillament, el nom clar de Catalunya? S’hi apuntaran els crítics “assenyats” al mot “Països Catalans”? Hi ha qui diu que és prematur, al sud, introduir ja el mot “Catalunya”. Fins quan hem d’esperar? Fins que no quedi ningú amb qui connectar? Fins que s’hagi consumat el canvi de “català” per “valencià” (pel que fa a l’idioma), el de “País Valencià” per “Comunitat Valenciana” i el de “Països Catalans” per “comunitats veïnes”? Decididament, no hi altre remei que actuar-hi de forma urgent i contundent.

La Catalunya Central

Hom diu, i es plany, que allò de “Països Catalans” no ha quallat a la Catalunya Central. I és natural. D’entrada la fórmula es presentava per resoldre el problema de la manca de nom nacional dels perifèrics, especialment els valencians. Els catalans de la Catalunya Central no tenien —i, per tant, no sentien— aquesta necessitat. Com voleu, doncs, que s’agafin a un altre nom, més complicat i dispers, si ja en tenen un de més senzill i contundent i, afortunadament, molt arrelat? Com voleu que abandonem el mot “Catalunya” si figura en les estrofes de tantes cançons com les de L’emigrant, El meu avi i Els segadors?

I si “Països Catalans” no es presenta com a nom conjuntural i tàctic sinó com al nom definitiu de la nació catalana, aleshores l’aberració seria encara més considerable, perquè això significaria proposar l’esbandiment total, no transitori, del nom “Catalunya”. Però Catalunya és la meva pàtria i la teva i la d’aquell, el bell nom que han cantat i cantaran els nostres poetes, el que la major part del nostre poble s’estima com a propi, independentment dels diferents continguts de sobirania o de territori que hi posi. Feina nostra és lluitar per fer que el poble li doni, a Catalunya, la significació nacional i territorial que li escau, i imposar aquesta significació enfront dels nostres enemics. Però no ho és fer de la “qüestió de noms” una dolenta “substitució de noms”.

La Catalunya Nord

És molt freqüent el cas de catalans centrals que, fent un esforç de voluntat i d’aplicació, volen seguir la nomenclatura proposada fins avui, i aleshores diuen coses com “Catalunya i els Països Catalans”. Fan sense haver de renunciar al mot “Catalunya”, una adaptació dels Països Catalans que, així, passen només a designar la perifèria. Precisament, un dels riscs, un dels fracassos, del nom nou és que els uns —la perifèria— el necessitaven i els altres —el centre— no. “Països Catalans”, però, no és l’única solució, ni la millor, per a la perifèria; vegeu, si no, l’exemple de Catalunya del Nord, on ja s’ha iniciat el camí de l’ “ampliació” de Catalunya, i això ha fet que, si més no per a tots els catalans conscients, “Catalunya” ja no sigui un mot que designi només quatre províncies de l’administració espanyola.

Els “Països Catalans” és una expresió més cultural que no pas política

També cal fer esment d’aquells catalans centrals que, ja no tan de bona fe, fan un ús no nacional del mot “Països Catalans”. Per a ells Catalunya és la nació —tampoc no se’n passen afirmant-ho!— i els Països Catalans són la seva prolongació lingüística i cultural, una mena de nebulosa, cobertura o hinterland de la Catalunya restringida. Aquesta actitud fa compatibles l’acceptació espanyola del terme “Catalunya” amb l’ús cultural del terme “Països Catalans”. Ben mirat, una gran part de les vegades que als papers periòdics apareix “Països Catalans” no acredita ni significa la prèvia consideració de tals “països” com una nació. A força de ser sincers haurem de dir que el plural tampoc no propicia aquesta consideració uni-nacional: “Països Catalans” sembla ser més aviat el nom adequat a un conglomerat d’origen catalanesc que no pas el nom de la nació catalana.

La idoneïtat del mot “Catalunya”

“Catalunya”, altrament, és un mot compacte que, esgrimit de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, esdevé una pedra, una arma no susceptible de desviacions estrictament culturals, indigerible pels espanyols, i impracticable pels catalans implicats amb que Catalunya sigui una regió autònoma d’Espanya. I si algun català central potser té “escrúpols” de dir-nos, per exemple als valencians, que som part de Catalunya, cal dir que allò que realment hauria de provocar-li una certa preocupació és el fet de considerar-nos, als del sud, no tan catalans com ell, és a dir catalans de segona, que és el que passa realment en negar-nos la condició de català i el nom de Catalunya als habitants de la perifèria. A més, a qui “respecta” hom en no dir Catalunya a tota la nació catalana? Als catalans conscients de la perifèria, segur que no, sinó que més aviat és el contrari; als perifèrics amb consciència espanyola o francesa, no paga la pena la suposada “delicadesa” car aquesta no afavoreix llur possible recatalanització; als anglesos, italians, hongaresos o croats els hi facilitem llur comprensió del tema dient les coses —i les nacions— pel seu nom; ¿no serà que, en el fons, a qui hom respecta amb aquesta “precaució” és als espanyols?

Dialèctica centre-perifèria

En aquesta qüestió de noms també és determinant la dialèctica centre-perifèria. Si per a la gran majoria dels catalans la seva pàtria és Catalunya, no cal que cerquem cap altra solució. El nom del centre s’ha d’estendre a tota la perifèria, sense més qüestió. I tots, començant aquest cop pels catalans centrals, hem d’ampliar l’àmbit territorial i humà que “Catalunya” designa. Això, malgrat la seva duresa —o justament per la seva duresa— és més fàcil i més clar que el desgavell de noms actual, i presenta més possibilitats de penetració de masses; especialment al centre, que al sud ja hem dit que les dificultats són les mateixes que les de “Països Catalans”.

[Font: Josep Guía (1985) “És molt senzill: digueu-li Catalunya”. El Llamp, Barcelona]

(continuarà)

Anuncis