El NOMÓS de CATALUNYA
“El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”
Monument a Francesc Pujols, Museu Dalí
El nomós és la paraula grega per al primer amidament, en la que es basen totes les mesures posteriors, per a la primera presa de la terra com a primera partició i divisió de l’espai. En el cas dels Països Catalans (a partir d’ara Catalunya) per a la seva partició i distribució primitiva:
- Ibèria, la il·lusió perduda
- “Espanya”, una entelèquia
- Catalunya, una potència
- L’Estat català i adéu Spain
EL NOMÓS DE LA TERRA DELS PAÏSOS CATALANS (a partir d’ara CATALUNYA)
(Adaptació del nomós de la Terra de Carl Schmitt)
Carl Schmitt va definir el Nomós de la Terra del que parlarem més endavant. Cal distingir aquest concepte del Heimat, una paraula alemanya que descriu la terra o país natal, terreta o terrer nadiu, però no en el sentit tel·lúric que ho fa el Nomós. Aquesta paraula utilitzada per Nietzsche és indissociable de “la casa de l’ésser” heideggeriana o l’estatge de l’ésser.
El heimat segons Juan Pedro Quiñonero (2007) “De la inexistència d’Espanya”:
En els seus comentaris sobre el final o la consumació darrera de la metafísica i la poesia, Heidegger subratlla que l’home modern viu la tragèdia de la pèrdua, el desterrament o el final de la Heimat, justament condemnat a un desarrelament mortal. En certa mesura, la supervivència mateixa de totes les coses de l’esperit passa per la recerca i la reconstrucció d’aquesta mansió íntima, moral i material, terrenal i espiritual, l’abscència de la qual és un turment fàustic per a l’home condemnat a residir en el desarrelament, sense Déu ni Heimat.
Jünger deia que la gran tasca de l’home del segle XXI seria la “repoblació espiritual” del món, víctima de la colonització sense ànima i la desertització industrial del planeta. I d’aquí no hem sortit. La mil·lenària guerra entre els Titans i els Immortals continua en molts fronts diversos, en detriment d’aquests darrers, que molts consideren definitivament amenaçats. Potser.
Espanya no tingut (ni tindrà mai) heimat
Espanya ha estat concebuda com a Regne, com a Monarquia absoluta o imperial, com a Monarquia il·lustrada, com a República federal, com a República de treballadors, com a Dictadura, com a comuna o federació llibertària de pobles sobirans, com Autarquia i Unitat de destí universal, com a Projecte atractiu de vida en comú, com a Nació de nacions, com a Estat federal, com a Estat de les autonomies, com a Estat plurinacional, com a Monarquia parlamentària, etcètera… Tots i cada un d’aquests projectes proposaven o proposen respostes no sempre raonables a problemes seculars i dubtes insondables, diatribes i raons històriques, que cadascú enfronta a la seva manera, esgrimint les millors raons que troba a mà.
Segons Quiñonero, l’Estat que ha pres tantes formes distintes i antagòniques, sovint, mai no s’ha pogut dir “llar” de manera definitiva, o Heimat. “Llar”, “estatge”, “casa comuna”, “arquitectura espiritual”, Heimat, són paraules que s’avenen molt malament amb l’ètica i l’estètica sense ànima que daten de la Picaresca -triomfant amb la germania de la briva que acabà per imposar un gust “nacional” amb moltes variacions folklòriques, castisses, etc.-, amb els seus models de “llar”, que són la “Caína” dantesca i la “Tierra de Alvargonzález” d’Antonio Machado.
En l’Espanya actual (l’Estat de les autonomies), la proliferació d’administracions públiques té l’avantatge d’afavorir la descentralització de l’Estat -consolidant els fonaments de la nostra diversitat- i l’inconvenient d’afavorir si no instaurar nous motius d’enveja, odi, rancor, quan el repartiment de l’aigua, l’ús de les llengues, l’educació i la identitat mateixa de les persones arriben a esser motiu d’intimidació física, coacció administrativa, xantatge polític, extorció fiscal. Nous motius d’estranetat i desarrelament dels ciutadans dins un Estat que ha perdut molts dels seus antics atributs reials -com l’encunyació de la moneda “nacional”; o l’aleatoria sobirania militar- i viu en eterna quarentena: condemnat a revisar els seus fonaments i la seva arquitectura, estamenejat per unes forces antagòniques, a geometria variable, la composició de la qual canvia, oscil·la i es modifica de manera inestable, volàtil, forçosament provisional.
[Quiñonero, 2007. Epíleg]
