[Font: Francesc Ferrer i Gironès (1985) La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, Barcelona. Pàg. 262-268]
L’examen minuciós del comportament dels polítics espanyols ens mostra que els lingüicides presenten un daltonisme greu, car no saben distingir mai que els drets lingüístics son idèntics en ambdues llengües i no saben veure que allò que volen per al castellà és lògic que hauria de ser igualment per a la llengua catalana.
Les estratègies glotofàgiques dels espanyols són canviants en funció de cada moment polític. Ensems queda claríssim que el poder oligàrquic, davant de l’actitud militant i defensiva dels catalans, reacciona diferentment adoptant argumentacions i estratagemes segons convingui.
Atenció amb els paranys lingüicides dels espanyols
Per tot això cal no perdre de vista el fil de la persecució i cal tenir sempre present que el procés lingüicida forma un conjunt global i integrat. No podem caure en el parany que ens posen a cada moment i, conscients dels nostres drets nacionals, hem d’exigir-los amb fermesa i sense complexos. No ens poden deixar engalipar pels miratges amb què argumenten a cada moment històric i que normalment ens emboliquen amb principis grandiloqüents com ara “unidad”, “igualdad”, “solidaridad”, “discriminación”, etc. S’ha comprovat que només utilitzen aquests principis envers nosaltres i no tenen retorn ni reciprocitat:
- Ser solidari vol dir que tan sols hem de parlar castellà
- Ser iguals davant de la llei vol dir que només es pot exigir el castellà
- No ésser discriminat vol dir fer-ho tot en castellà
La trampa de l’eslògan “Catalunya és bilingüe”
Els qui actuen com a bilingües són només els catalans perquè els castellans, en general, només són monolingües; és a dir, resulta que el bilingüisme solament serveix per als catalans ja que així els castellans continuen essent unilingües. Però si mai ningú proposa que els catalans només siguin monolingües, és titllat tot seguit d’insolidari i de tancat en si mateix. Els castellans, dins del seu monolingüisme més recalcitrant, mai no es consideraran narcicistes ni admetran que discriminen ningú. Els catalans, de discriminadors i de perseguidors, res de res. La glotofàgia sempre és la mateixa: el que ha canviat és l’argument i les excuses.
Les 3 fases del procés d’intoxicació i de falsificació històrica de la persecució del català són:
- Disposar d’historiadors o intel·lectuals que, quan elaborin la història oficial, s’oblidin de qualsevol fet legal pel qual es barrava el pas a la llengua catalana o de qualsevol document on es pugui demostrar l’etnocidi cultural fins que aquest assumpte resti absolutament desconegut per a les generacions futures. I si per raons de l’opinió pública convé justificar mai la substitució lingüística, cal disposar d’intel·lectuals, orgànics o no, que publiquin sense vergonya que la introducció de la llengua castellana a Catalunya va ser feta d’una manera espontània, sense punicions ni prohibicions de cap mena respecta al català.
- Repetir fins a cansar-se que l’Estat espanyol no ha exercit cap opressió lingüística, que els governs de Madrid no han perseguit mai la llengua catalana i que les queixes dels catalans són una simple invenció per a polititzar la qüestió.
- Embolicar més la troca i transformar els perseguidors en perseguits. Aquesta darrera fase és la que es desenrotlla quan els catalans exigim “massa” a la normalització lingüística i existeix el perill de fer avortar els plans lingüicides elaborats des de Madrid. Així, quan els catalans prenen consciència dels seus drets nacionals i exigeixen la normalització lingüística, surten opinions diverses que denuncien que els catalans intentem discriminar als espanyols i que s’està gestant una campanya de persecució del castellà (el cas dels famosos “Manifiestos”).
Fase 1 i 2. Molts polítics, historiadors o intel·lectuals menteixen cínicament
A través dels anys hom pot observar que els tractadistes castellans o hispanòfils i els polítics espanyols ignoren la persecució que ha sofert el català, i fins i tot afirmen que la llengua castellana s’ha anat introduint gradualment a Catalunya sense violències, ni persecucions, ni mesures coercitives de cap mena. Segons els erudits castellans, la introducció del castellà en àrees de cultura catalana ha estat l’influx i el prestigi del castellà com a idioma imperial. Aquesta opinió és d’homes eminents com Menéndez Pidal, Lázaro Carreter, Unamuno, etc. Àdhuc ho mantenen historiadors que pretenen ser objectius, com és el cas de Domínguez Ortiz, Carlos Seco i Enciso Recio.
Això és una mentida total perquè hem pogut verificat que la persecució legal ha estat una constant des que vàrem perdre les nostres institucions nacionals, amb petits oasis de llibertat que han coincidit amb petits períodes de democratització com ara la II República o la Constitució de 1978. Però reconeguem també que tampoc no ha existit mai una plena igualtat en la oficialitat conquerida.
Per a corroborar tot això només cal anar al següent enllaç:
Crónica de la persecució política de la llengua catalana (1672-2008 )
Però encara és més greu l’afirmació que hi ha en boca de molts polítics segons la qual els catalans no hem estat mai perseguits lingüísticament i que el govern de Madrid no ha fet mai res en contra de la llibertat espontània en l’ús públic del català. Qui pot entendre els següents personatges?:
Alvaro de Figueroa, comte de Romanones
El comte de Romanones començà aquesta línia l’any 1902 quan prohibí que s’ensenyés el catecisme en català a les escoles, i al Congrés dels Diputats digué: “A mi me importa que conste que yo no me he propuesto con este decreto, como SS. SS. intencionadamente quieren hacerlo creer, que caiga en desuso, ni combatir siquiera el idioma catalán”.
El comte de Romanones es devia creure de debò que no feia gens de mal al català, car al cap de pocs dies, ara al Congrés dels Diputats, en un debat parlamentari en el qual es denegava la petició de donar oficialitat al català, hi tornava a insistir: “Yo creo que el empleo de la lengua catalana no ha sufrido por parte de ningún gobierno, y mucho menos por parte del que presido, ninguan clase de persecuciones; antes al contrario, hoy se emplea el idioma catalán con libertad completa”.
Melquíades Álvarez
També el 1916, un altre diputat nega la persecució lingüística. És el lider del Partido Reformista, Melquíades Álvarez, que diu: “… perseguir el idioma es mutilar, es cercenar el alma de un pueblo, disgregando arbitrariamente uno de sus espirituales factores. ¡Perseguir el idioma! ¡Hablar de que el Gobierno español puede hacer con el catalán lo que hace el imperio alemán con el polaco en el distrito de Possen! Temeridad, absurdo. ¿Lo creen en Cataluña? Falacia.”
El reformista Álvarez no acaba pas aquí. El seu cinisme encara és més recargolat quan expressa: “… yo, que consideraría criminal proscribir el empleo del idioma catalán, perseguir el idioma catalán, entiendo que no se puede declarar la oficialidad de este idioma.”
Romanones i Melquíades Álvarez, tot negant la persecució legal contra el català, es rentaven de l’oprobi i de la vergonya, però, en canvi, mantenien la diglòssia dels catalans negant-los l’oficialitat de llur llengua. La seva murrieria era kafkiana, però en la seva posició política la subjugació dels catalans continuava.
Antoni Maura
El mallorquí Antoni Maura insisteix en aquest criteri malgrat trobar-se a l’oposició: “Cuando no ha habido divergencias políticas, siglos enteros han pasado y la misma Cataluña ha usado su lengua sin que nadie le fuera a la mano, sin que nadie le hiciera la menor observación.” La situació injusta va ser tan asumida que ni els mateixos perseguidors no es consideraven responsables del lingüicidi: a Mallorca ho varen fer tan “mañosamente” que ni el Mateix Antoni Maura no se’n va assabentar.
Alfonso García Valdecasas
Duran la II República també s’esgrimí el criteri que l’Estat no havia volgut assimilar mai la cultura catalana. El diputat Alfonso García Valdecasas, de Granada, el 1932 va dir: “… en España no ha habido ese sentimiento de la Nación como hostilidad, como cerrazón (…). Por eso España nunca fué asimilista.” (sic !!!)
José Ortega y Gasset
En el mateix debat de 1932, el diputat José Ortega y Gasset, el qual pretenia que no s’atorgués l’autonomia universitària a la Generalitat de Catalunya per qüestions lingüístiques, va dir: “Yo no creo, no recuerdo, que desde el advenimiento de la República nadie haya intentado coartar la libertad de los catalanes para el uso de su lengua en todos los órdenes de su vida, privada o pública.”
Miguel de Unamuno
En el mateix camí que Ortega y Gasset, Unamuno s’hi troba quan diu: “… el hablar de nacionalidades oprimidas —perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión— es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla.”
Unamuno encara va dir més. En el seu discurs va afirmar que durant la República el coneixement del castellà era obligartori per als catalans, però “no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado voluntariamente.”
Licinio de la Fuente
Quan el 1977 el regim democràtic obrí el període constituent, també va recomençar el debat sobre l’oficialització de la llengua catalana, i com és natural tornà a sortir que mai no hi havia hagut persecució. El diputat Licinio de la Fuente defensà la sistemàtica persecució franquista així: “… hemos tenido que oir calificativos despectivos o tremendamente injustos al hablar de nuestro idioma. Hemos tenido que oir que se le llame irónicamente la “lengua del imperio” o, más duramente, la lengua de opresión y de vasallaje.” I més endavant continuà: “Cataluña y el País Vasco no han estado sojuzgados, como aquí se ha dicho, por el resto de España.”
Fase 3. Fase que només apareix quan els catalans porten a terme i executen els seus drets lingüístics
Aureliano Linares Rivas
El primer argument que es va utilitzar per evitar que el castellà fos “perseguit” va ser del ministre de Foment Aureliano Linares Rivas l’any 1986, quan va dir que no podia consentir que “esos dialectos sean tan exclusivos que echen fuera el idioma castellano”.
Bernabé Dávila
Un altre cas que es pot aportar per a explicar aquesta transformació de perseguidors en perseguits data del 1900, quan el senador Bernabé Dávila digue que “el Sr. Obispo de Barcelona no ha dicho en su pastoral que se limite tan sólo a la predicación y la enseñanza del Catecismo en catalán a aquellos que no entiendan el idioma castellano, sino que ha prohibido en absoluto el uso de la lengua oficial española para la enseñanza del catecismo en las escuelas de su diócesis y para la predicación; y esto (aparte los conceptos gravísimos, los inicuos gritos de rebelión y los rudos ataques que se dirigen al Estado en la pastoral a que me refiero), esto ya no es lo mismo”.
José Martos O’Neale
El mateix 1900 el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale, diu que és una exageració manifestada pel catalanisme “el uso del idioma catalán en todo genero de escritos y en las conversaciones, incurriendo frecuentemente en la descortesía de no hablar en otra lengua en presencia de los que no entienden aquella”.
Alvaro de Figueroa, comte de Romanones
El comte de Romanones, el 1902, en el decret contra el catecisme en català, va escriure que “no es posible ni puede considerarse justo exigir a un Maestro o a una Maestra, que en castellano han estudiado y que sólo hablan este idioma, que aprendan otra lengua o dialecto”. El comte de Romanones ja explica bé què vol quan discurseja al Congrés de Diputats: “Lo que me he propuesto es que la lengua oficial, que es la castellana, no caiga en desuso en las provincias catalanas.” I per a la nostra tesi, hi afegeix: “A SS. SS. les venía bien, les hacía, como vulgarmente se dice, el juego, que el decreto apareciera como neroniano; que arrancara de la intimidad del hogar al dialecto del país, y que persiguiera a los que hablasen catalán, para personalizar en este decreto, o en el Ministro que lo ha dictado, todos los odios. Pero no lo consiguen SS. SS., porque el decreto se circunscribe únicamente a la enseñanza que se da en las escuelas, tan sólo en las escuelas.”
Antonio Royo Villanova
El diputat Antonio Royo Villanova, en la seva interpel·lació de 1915 contra l’ús del català a la Diputació de Barcelona, va dir: “… para afirmarlo estoy muy documentado, y tengo muchos amigos catalanes que me dicen que estoy en lo cierto, y que hay un Katipunan contrario al idioma castellano.”
Amós Salvador
L’any 1916, al Senat, el senador Amós Salvador, quan hom demanava l’oficialitat del català, va dir: “Os ruego que me expliquéis, amigos queridos, el fundamento de la persecución a la lengua castellana. (…) Vosotros queréis cerrar las clases de castellano, vosotros queréis que no se explique a los niños en castellano sino en catalán.”
Hermenegildo Giner de los Ríos
En el mateix debat de l’any 1916 al Senat, el diputat per Barcelona Hermenegildo Giner de los Ríos va dir que, quan va venir la senyora Montessori a Barcelona, s’havia parlat en molts idiomes menys en castellà: “… en lo que únicamente no se habló, fué en castellano. Esto no puede ser; esto no puede ser; y para que no sea, yo estoy dispuesto, y todo nuestro partido, en Cataluña y singularmente en Barcelona, esta dispuesto a hacer todo lo posible para que no se imiten ejemplos de esta naturaleza”.
Eduardo Ortega y Gasset
El diputat Eduardo Ortega, germà del filòsof Ortega y Gasset, també ens volia fer caure a la trampa: “No se trata de perseguir el idioma catalán en Cataluña, de lo que se trata es de que no se persiga el idioma español en Cataluña”.
(continuará)
