Arxivat per a Inexistència d'Espanya

Ibèria: desintegració d’Espanya

18 Gener 2009 a 19:12 · Arxivat sota Inexistència d'Espanya ·Etiquetat , , , , , , , , ,

La desintegració d’Espanya és un fet consumat

Ja que la desintegració d’Espanya és un fet consumat [Fernado Pessoa, principis del s. XX], la qüestió és com compensar-la amb una reacció civilitzadora. La idea és, no pas formar una federació Ibèrica, que seria completament inacceptable, sinó fraccionar Ibèria en nacions separades, que estarien del tot separades llevat pel que fa a:

  1. una aliança ofensiva i defensiva
  2. una aliança cultural
  3. l’abolició de fronteres duaneres entre elles

Cada nació seria totalment independent, amb el seu propi exèrcit, marina, servei diplomàtic i tota la resta, i Espanya faria el que pogués amb la marina i les seves colònies que, afortunadament, són poques i poden ser atribuïdes a Castella o bé poden ser administrades conjuntament per les nacions que ara componen el que s’anomena “Espanya”.

“Espanya” no és ni tan sols un país

Espanya, lluny de ser un país unificat, no és, en el sentit propi de la paraula, ni tan sols un país. És com a mínim, quatre països:

  1. allò que generalment s’anomena “Espanya” des de dins d’Espanya (vull dir, Castella i les altres províncies on la llengua és l’espanyol, encara que en algunes d’elles fortament dialectal)
  2. Catalunya
  3. les províncies Basques
  4. Galícia

Aquests quatre països parlen llengües diferents. En dos casos —català i basc— la llengua divergeix més de l’espanyol que no del portuguès, el qual qualsevol persona que llegeixi espanyol pot llegir sense haver-lo après.

Separació de la península en les seves tres nacions naturals

Per a una unió ibèrica de qualsevol mena, sigui la mena que sigui, són essencials tres coses sense les quals no es podrà fer res, i abans que es facin és inútil de pensar sense recels nostres [els portuguesos] en cap aproximació. Aquestes tres coses són:

  1. l’abolició de la monarquia a Espanya
  2. la separació final de la península en les seves tres nacionalitats essencials: Catalunya, Castella (i les províncies que va aconseguir submergir en la seva personalitat) i l’estat galaico-portuguès.
  3. construir una federació. Federació impensable amb una constitució desigual, antinatural, viciosa i falsa dels estats ibèrics actuals

Aquest seria el mapa de l’Espanya estricte o natural:

mapaespanya[Font: Josep Guia (1985) És molt senzill digeu-li Catalunya. El Llamp, Barcelona. Pàg. 52]

Pèrdua de la preponderància de Castella: el gran enemic d’Ibèria és Castella

¿Continuaria Castella tenint la seva preponderància ibèrica, que passaria aleshores a ser una hegemonia dins d’una mena de federació?

No seria lògic, perquè, un cop trencada Espanya en les tres parts naturals que la componen, l’única raó per a l’hegemonia castellana hauria deixat d’existir; aquesta raó és la de pertorbar el desenvolupament natural de la civilització ibèrica. El gran enemic d’Ibèria és Castella.

Indispensable: l’abolició de la monarquia a Espanya

Per a la separació de la península en les seves tres nacionalitats naturals, només és possible seguir un camí. Si aquest camí és el que el destí ha traçat (fet que ignoro), es pot predir com a cosa certa la futura civilització ibèrica. Aquest camí és l’abolició de la monarquia a Espanya. És la monarquia castellana el que uneix i enllaça les províncies separades d’Espanya. Cessi de debò la monarquia i Espanya cessarà, perquè és un estat artificial, imposat a la natura, el destí del qual es va acabar amb la colonització de l’Amèrica Espanyola.

[Font: Víctor Martínez Gil (2007) Fernado Pessoa. Escrits sobre Catalunya i Ibèria. L'Avenç, Barcelona. Pàg. 34-35, 101-106]

Feu un comentari

La inexistència d’Espanya

25 Desembre 2008 a 13:38 · Arxivat sota Inexistència d'Espanya

La manca del heimat [Juan Pedro Quiñonero (2007) “De la inexistència d’Espanya”]:

En els seus comentaris sobre el final o la consumació darrera de la metafísica i la poesia, Heidegger subratlla que l’home modern viu la tragèdia de la pèrdua, el desterrament o el final de la Heimat, justament condemnat a un desarrelament mortal. En certa mesura, la supervivència mateixa de totes les coses de l’esperit passa per la recerca i la reconstrucció d’aquesta mansió íntima, moral i material, terrenal i espiritual, l’abscència de la qual és un turment fàustic per a l’home condemnat a residir en el desarrelament, sense Déu ni Heimat.

Jünger deia que la gran tasca de l’home del segle XXI seria la “repoblació espiritual” del món, víctima de la colonització sense ànima i la desertització industrial del planeta. I d’aquí no hem sortit. La mil·lenària guerra entre els Titans i els Immortals continua en molts fronts diversos, en detriment d’aquests darrers, que molts consideren definitivament amenaçats. Potser.

Espanya no tingut (ni tindrà mai) heimat

Espanya ha estat concebuda com a Regne, com a Monarquia absoluta o imperial, com a Monarquia il·lustrada, com a República federal, com a República de treballadors, com a Dictadura, com a comuna o federació llibertària de pobles sobirans, com Autarquia i Unitat de destí universal, com a Projecte atractiu de vida en comú, com a Nació de nacions, com a Estat federal, com a Estat de les autonomies, com a Estat plurinacional, com a Monarquia parlamentària, etcètera… Tots i cada un d’aquests projectes proposaven o proposen respostes no sempre raonables a problemes seculars i dubtes insondables, diatribes i raons històriques, que cadascú enfronta a la seva manera, esgrimint les millors raons que troba a mà.

L’Estat que ha pres tantes formes distintes i antagòniques, sovint, mai no s’ha pogut dir “llar” de manera definitiva, o Heimat. “Llar”, “estatge”, “casa comuna”, “arquitectura espiritual”, Heimat, són paraules que s’avenen molt malament amb l’ètica i l’estètica sense ànima que daten de la Picaresca -triomfant amb la germania de la briva que acabà per imposar un gust “nacional” amb moltes variacions folklòriques, castisses, etc.-, amb els seus models de “llar”, que són la “Caína” dantesca i la “Tierra de Alvargonzález” d’Antonio Machado.

En l’Espanya actual (l’Estat de les autonomies), la proliferació d’administracions públiques té l’avantatge d’afavorir la descentralització de l’Estat -consolidant els fonaments de la nostra diversitat- i l’inconvenient d’afavorir si no instaurar nous motius d’enveja, odi, rancor, quan el repartiment de l’aigua, l’ús de les llengues, l’educació i la identitat mateixa de les persones arriben a esser motiu d’intimidació física, coacció administrativa, xantatge polític, extorció fiscal. Nous motius d’estranetat i desarrelament dels ciutadans dins un Estat que ha perdut molts dels seus antics atributs reials -com l’encunyació de la moneda “nacional”; o l’aleatoria sobirania militar- i viu en eterna quarentena: condemnat a revisar els seus fonaments i la seva arquitectura, estamenejat per unes forces antagòniques, a geometria variable, la composició de la qual canvia, oscil·la i es modifica de manera inestable, volàtil, forçosament provisional.

Feu un comentari

La teoria de l’Enric Vila sobre l’enveja dels espanyols

18 Novembre 2008 a 22:07 · Arxivat sota Inexistència d'Espanya

“El problema d’Espanya és que cada dia hi ha més espanyols i menys castellans. Amb un castellà s’hi pot parlar, amb un espanyol és impossible. Un espanyol és un fanfarró per definició perquè Espanya és la coartada de tots els pobles vexats de la península, començant pel castellà. Els catalans som un poble derrotat però com a mínim no dissimulem.

El cas dels castellans clama al cel: són un poble que ha perdut el tren de la història per pura vanitat; els castellans fa cinc segles que utilitzen Espanya per dissimular que uns reis estrangers els van sotmetre i els van convertir en braç armat d’un Estat absurd i destructor. Castella històricament no és res, no és pertany, és un poble de soldats a sou. en el fons de l’anticatalanisme només hi ha enveja, l’enveja del venut que no pot sofrir que el veí, sent igual de desgraciat, no es vengui com ell.”

Enric Vila (2.11.08) Diari telegràfic (Parlant d’Espanya)

Comentaris desactivats

Mar i Terra: la Història Universal de Carl Schmitt

15 Novembre 2008 a 17:16 · Arxivat sota Inexistència d'Espanya

Desmitificació del “Imperio” español

A l’assaig Land und Meer (Mar i Terra) de Carl Schmitt, autor gens sospitós d’ésser antiespañol, queda ben evident que el suposat “Imperio donde jamás se ponía el sol” no va existir mai. L’únic i autèntic imperi després del Romà, va ésser el d’Anglaterra.

La misèria dels conqueridors “espanyols” (castellans)

Portuguesos, “espanyols”(*), francesos, holandesos i anglesos es van barallar entre ells per al repartiment del Nou Món. La lluita no es va portar a terme sols amb armes militars; també hi va haver una disputa jurídic-diplomàtica per a tenir el millor dret. Davant dels indígenes es podia ser en aquest aspecte extraordinàriament generós: es desembarcava, s’erigia una creu o es gravava en un arbre l’escut del rei; es col·locava una pedra amb el blasó reial portada a l’efecte o es dipositava un document en algun forat de l’arrel d’un arbre. Els “espanyols” preferien proclamar solemnement davant d’un grup d’indígenes congregats a l’efecte que aquell país pertanyia des d’aquell moment a la corona de Castilla (sí, a la corona de Castilla, perquè “España” no existia). Aquestes simbòliques preses de possessió eren suficients per adquirir de ple dret, grans illes i continents sencers. Cap govern, ni el portuguès ni els d’”Espanya”, França, Països Baixos o Anglaterra van respectar el dret dels nadius i de les poblacions indígenes al seu propi sòl

(*) Sempre que ens referim a els ‘espanyols’ entenem que es tracta dels “castellans amb tecnologia i mitjans econòmics catalans” com detallem en altres escrits d’aquest tema “El ‘Descubrimiento’: l’engany, estafa i misèria dels espanyols” i també a “La història falsejada d’allò que en diuen ‘España’”, tots ells englobats al tema general de “‘España’: una entelèquia”. Per tant, a partir de la primera citació, quan apareix-hi “espanyols” ja sabem a que ens referim; així, després del primer cop ja no repetirem l’expressió més explícita de “espanyols” que cal sempre interpretar com “els castellans amb tecnologia i mitjans econòmics catalans”.

Feu un comentari