La història de l’hegemonia catalana en la política general espanyola, que, com anirem veient, podria ser anomenada introducció a la història de l’Espanya catalana, és l’historial d’una hegemonia que, fent més de cent anys que dura, s’ha anat intensificant cada dia i cada hora fins al punt d’haver arribat a donar concrecions tan importants com les que el lector veurà amb els seus propis ulls i sobre tot fins el punt d’haver arribat a constituir tot un sistema hegemònic, explicat pels fets històrics que permet suposar que aquesta influència no sols ha d’anar seguint, sinó que s’ha d’anar desenvolupant fins arribar a ser un sistema complet que, d’espontani, involuntari i conscient, sense que hagi de perdre la gran espontaneïtat i la gran naturalitat vital que l’informa, anima i omple.
No cal dir que aquesta orientació i actuació política catalana que ara anem a historiar i a estudiar, no sols divergeix radicalment de l’orientació del partit separatista català que tendeix a separar Catalunya de la resta d’Espanya, sinó que els fets històrics que nosaltres tindrem l’honor d’exposar, demostren que la nostra Catalunya té condicions que li sobren per ser molt més que una nació independent i molt més que una regió autònoma, i si no ens equivoquem ens sembla que al final d’aquesta història resultarà clar que la independència de Catalunya no pot ser per dues raons: l’una teòrica i l’altra pràctica. La primera perquè, en teoria, Catalunya no pot ser independent per la missió hegemònica que ha d’acomplir respecte d’Espanya, com es dedueix rigorosament dels capítols d’aquesta història, i la segona és perquè, si la independència s’ha de fer, l’hegemonia ja fa més de cent anys que dura, com demostren els mateixos fets històrics que ens serviran per a demostrar la teoria: i val més aprofitar una força coneguda posseïda, que crear una força nova, de la mateixa manera que l’experiència de cada dia ens ensenya que val més un boig conegut que un savi per conèixer, o, com diuen els castellans, val més un ocell a la mà que un voltor volant, sense comptar que en aquest cas particular la independència és el boig, i l’ocell, i l’hegemonia és el savi i el voltor, perquè no cal dir que val molt més l’hegemonia que la independència.
Per aquesta mateixa raó, de les ensenyances d’aquests fets històrics que desfilaran lligats els uns amb els altres, com les anelles d’una cadena, davant dels nostres lectors, en les planes esteses d’aquesta obra es desprèn que no hi ha res més equivocat i erroni que voler comparar el cas del problema de Catalunya amb el cas de les diferents nacionalitats oprimides del món que aspiren a llur independència i llibertat, perquè no hi ha cap cas més contrari al d’aquestes nacionalitats que el de Catalunya, perquè si elles evolucionen per tal d’alliberar-se, Catalunya evoluciona per tal d’exercir una hegemonia damunt d’Espanya, perquè, de moment i per començar, direm que, com els nostres lectors veuran en els capítols que segueixen, Catalunya respecte d’Espanya es presenta més com un poble opressor que com un poble oprimit, encara que sembli el contrari, fins el punt que, com veurem alguna vegada, arriba a la tirania, i al despotisme, de la qual cosa, els nostres lectors i nosaltres la dispensarem i perdonarem de bon grat, perquè, com hom veurà igualment, és sempre una tirania i un despotiems fet en pro de la llibertat i del benestar polític de tot Espanya, que com quedarà demostrat en el capítol dedicat a parlar de l’època de la Jamància i en altres capítols, com en l’Assemblea de parlamentaris, que és una segona Jamància, com veurem en la comparació que farem.
Però ultra tot això, que, com els nostres lectors veuen, ja és prou impressionant i ja fa prou efecte, estem segurs que el que farà impressió d’aquesta història sintètica és veure destruïda i exiliada per sempre més l’opinió corrent de tots els historiadors catalans i catalanistes, que consideren que a l’època que comença als primers anys del segle XIX amb les Corts de Càdiz, que van publicar la constitució de l’any 12, durant la invasió napoleònica, que és l’època en la qual començarem la nostra història, perquè és quan va començar l’hegemonia de Catalunya, és el moment que marca i assenyala la destrucció i la dissolució de la nacionalitat catalana i de la nostra personalitat política, perquè tant els historiadors com els altres lectors que ens facin l’honor de llegir-nos fins a la fi, es convenceran que en l’època esmentada, Catalunya, en lloc de finir, el que fa és emprendre una embranzida completament nova que es tradueix en una força hegemònica tan insòlita i impetuosa, que és molt més gran i efectiva que la que va exercir durant la nostra antiga florida medieval quan conqueríem terres i mars amb els nostres exèrcits i els nostres vaixells, i quan els peixos del Mediterrani portaven les quatre barres de la bandera catalana gravades al llom, perquè encara que amb el nostre Còdex marítim donàvem lleis a la navegació de tots els mars de la terra navegada i amb les armes a la mà ens obríem pas, si us plau per força, fins als antics temples de la Grècia i a les terres d’Orient, mai havíem assolit l’hegemonia moral que ara comencem a exercir, sense més armes que els nostres ideals plens de realitat, i que és una hegemonia queés el ver preludi simfònic de la que hem d’exercir el dia de demà, si no tenim cap desgràcia, s’una manera més ampla i més completa que fins al present.
I podem afirmar des d’ara, sense por de quedar malament, que aquesta època considerada per tots com la fi de la nacionalitat catalana, en lloc de ser un estat de decadència que Catalunya havia sofert els segles XV, XVI, XVII i XVIII, malgrat els senyals de vida que donaren les empentes reactives que va fer tal d’aixecar-se’n durant els segles XVI, XVII i XVIII no sols és un renaixement d’una empenta impensada, sinó que és una exaltació, continuació i confirmació de la història de Catalunya, que es desperta d’un somni de més de quatre segles.
Però abans d’estudiar el moviment polític català, que d’inconscient passarà a conscient, tenim l’obligació moral i material de fer esment dels catalans catalanistes que abans que nosaltres han sabut endevinar aquest sentit hegemònic de la nostra terra al bell mig del corrent espontani i inconscient de què parlàvem, i començarem per esmentar i saludar el nostre estimat i admirat amic En Cases-Carbó, que fa molts anys, a l’època de l’Avenç, va proclamar que en el moviment polític català no hi havia una rel separatista com molts creien en aquella època, i molts creuen encara avui, sinó que hi havia una rel de naturalesa hegemònica com nosaltres demostrarem amb la història del passat a l’una mà i la història del present a l’altra, sostenint la tesi d’En Cases-Carbó i demostrant-la amb fets irrefutables.
I, si En Cases-Carbó va ser el primer català que va veure que Catalunya estava destinada a exercir l’hegemonia no sols d’Espanya, sinó de tota la península ibèrica, és molt natural que en aquest llibre, que demostra que aquesta hegemonia damunt d’Espanya ja fa més d’un segle que s’exerceix i ve a confirmar històricament, amb documents autèntics, les seves polítiques, se li reti un tribut h’homenatge, d’acatament i d’admiració.
També el nostre no menys estimat i admirat amic Ors va parlar del caràcter imperialista del moviment de la Catalunya moderna i esdevenidora, i també mereix que hom li tributi un altre homenatge d’acatament i admiració, que no és el primer que li tributem en les nostres obres i que esperem que tampoc serà el darrer, com s’ho mereix igualment el nostre no menys estimat i admirat amic Hurtado, perquè si l’ideal hegemònic d’En Cases-Carbó i de l’Ors, és imperialista, perquè si l’ideal hegemònic d’en Cases-Carbó i de l’Ors, és imperialista, perquè parteix del principi que Catalunya ha d’imposar la seva política, la seva cultura i la seva llengua a la resta d’Espanya, havem d’assenyalar l’ideal contrari representat pel pensament polític hegemònic d’Hurtado, que parteix del principi que Catalunya, per tal de dominar i colonitzar la resta d’Espanya, s’ha d’assimilar la cultura i la llengua castellana que són les més generals a la Península ibèrica, per tal de poder exercir la influència i la dominació política a tota la península, ajudant-la a la tasca d’imposar la seva pròpia cultura a totes les regions que en tinguin una de pròpia.
Aquest ideal agut i original, com tot el que ve de l’Amadeu Hurtado, és un ideal que, si per ara no té partidaris declarats, en canvi va ser de fet el que veurem realitzar en tot el segle XIX català, que, mentre lluitava i assolia la dominació política d’Espanya, s’assimilava la cultura i la llengua de Castella, però l’originalitat i l’agudesa de l’Hurtado consisteix a haver vist que aquesta influència política de Catalunya damunt d’Espanya durant tot el segle XIX, que era inconscient, involuntària i caòtica, podia ser conscient, voluntària i còsmica o sistemàtica, si els catalans sabéssim tenir allò que ell anomena la suprema elegància d’assimilar-nos el que hem de dominar i d’influir en el ram polític.
En canvi, tot l’ideal hegemònic d’en Cases-Carbó i de l’Ors és l’ideal del segle XX, català, que esclata quan el catalanisme ha despertat i restaurat les principals fonts de l’antiga personalitat catalana, rehabilitant la llengua i la cultura nostrades.
I si la idea d’en Cases i de l’Ors aprofita i es basa en l’esforç del catalanisme, la idea de l’Hurtado, que avui té alguns diaris espanyols a la seva mà, sosté que tot el catalanisme és una errada de catalunya, que cal rectificar de seguida si hom vol continuar exercint una vera hegemonia com la que els catalans vam exercir damunt d’Espanya durant tot el segle passat, que és la que nosaltres explicarem en aquesta història abans d’explicar la del segle present.
Aquest cas d’un poble que, per tal d’ésser hegemònic damunt d’un altre, assimila la cultura de l’hegemonitzat, és el cas típic de Roma, que, mentre imposa la seva política a Grècia, s’assimila tota la cultura artística i filosòfica d’aquest país, però en el ben entès que, si han exeistit pobles que han hegemonitzat els altres a base d’una assimilació com la Macedònia a la Grècia, Roma i l’Imperi romà, ultra una política, tenien per imposar el gran concepte clàssic del dret, que era un principi tan clàssic com l’art grec, i no és estrany que s’assimilés la part artística, de la qual roma estava completament mancada, mentre imposava a Grècia i al món el seu sentit surídic inimitable i únic en la història coneguda, com després els bàrbars del Nord, hegemonitzant el món mediterrani, es van assimilar amb el temps el classicisme de les terres d’aquest mar, perquè l’art i el dret primitiu que ells tenien i tenen originàriament perquè no estan dotats per trobar-los espontàniament com els grecs i els llatins, eren un art i un dret inferiors i deficients a l’art grec i al dret romà, i per això avui encara veiem que en l’únic que ens han hegemonitzat verament (com demostra la civilització moderna que és filla dels pobles del Nord d’Europa), és en els progressos materials de la ciència, tant en la descoberta de les lleis naturals que el geni nòrdic ens ha revelat, com en els invents meravellosos i que omplen la nostra vida moderna, plena de comoditats, que les civilitzacions antigues més refinades conegudes no havien conegut ni somiat.
Naturalment que l’amic Hurtado no demana que Catalunya renunciï al seu pensament ni al seu geni ni científic ni polític, perquè si li fessin concretar què és el que els catalans ens hem d’assimilar dels castellans, estem segurs que respondria que l’únic que demana és l’assimilació de la cultura literària, no pel seu contingut admirable precisament, sinó per la llengua, això és, per la forma, perquè l’Hurtado parteix del principi que, sent el castellà un idioma dels més extensament parlats, perquè va ser important a gran part de l’Amèrica durant tota l’hegemonia castellana mundial, catalunya tindria molts més aventatges que usant l’idioma català, que està reduït a les nostres terres.
L’aliança política entre l’ideal hegemònic d’En Cases-Carbó i de l’Ors amb l’ideal hegemònic de l’Hurtado, és feta per la lliga regionalista, que parteix del principi de rehabilitar tota la personalitat de Catalunya, retornant al seu origen medieval, sense tractar d’imposar-la a la resta d’espanya, on les diverses cultures castellanes (basca, gallega, etc., etc.), han de seguir llur lliure curs, amb independència de la cultura catalana, perquè el desig de la Lliga i la missió que aquesta entitat política atribueix a la nostra terra, com veurem en aquesta història tan interessant, és dominar i influir l’Espanya que ella anomena l’Espanya gran, per tal de retornar-la i ajudar-la a retornar tota sencera al seu propi esperit i a la gran varietat de manisfestacions que la caracteritzen en virtut de la seva peculiar i típica conformació regional que per això aquesta gloriosa entitat política catalana i catalanista, que en aquestes mateixes planes tindrem l’ocasió de lloar, s’anomena lliga Regionalista de Catalunya.
L’any 1906, fa vint anys justos, en Prat de la Riba, en el fullet titulat la “Qüestió catalana”, signat per tots els senadors i diputats regionalistes, deia que no sols Catalunya no era separatista, com demostra la història de la Corona d’Aragó, amb la qual Catalunya va viure sempre federada, sense pensar mai a separar-se, al contrari d’altres regions espanyoles que, federades, es van separar les unes de les altres, sinó que aspira no a desmembrar l’espanya actual, que diu que troba petita, ni a construir una Catalunya independent, que diu que encara seria més petita, sinó a enfortir Espanya, a enriquir-la, a engrandir-la i a fer-la apta per a les funcions mundials.
I des d’ara podem anunciar que l’ideal que veurem triomfar en aquesta història de la influència catalana en la política espanyola, serà el darrer que, com tots els ideals que parteixen de principis contemporitzadors i aliances, tenen més probabilitats de triomfar ràpidament, encara que a la llarga siguin els ideals extremistes els que s’imposen i triomfen, que en aquests cas són els ideals d’En Cases-Carbó i de l’Ors, quedant els de l’Hurtado com a ideals bàsics de la bastida hegemònica que el catalanisme ha aixecat amb els materials de la Lliga Regionalista, i, com aquesta història demostrarà amb els fets, sent més la història de l’hegemonia passada que de l’hegemonia de l’esdevenidor, sense que això vulgui dir que la truita no es pugui girar, i el començament vagi a l’acabament, i l’Hurtado sigui el que ho endevini.
I, posats a tributar homenatges i acataments, no podem ometre el que devem a En Prat de la Riba, que ja és mort, i a la figura excepcional i gloriosa del nostre Cambó, que és l’hegemònic màxim de Catalunya, i que tant l’un com l’altre són els vers operadors del catalanisme hegemònic sistemàtic de la Lliga regionalista, que, com anirem veient, ha estat el primer orgue polític català orientat en el sentit de sistematitzar els corrents polítics hegemònics catalans i catalanistes, que eren cim un sal d’aigua que feia prop d’un segle que es perdia perquè ningú l’aprofitava, i la Lliga regionalista va ser la entitat que va saber assenyalar la importància dels salt i la que va dictar els primers treballs d’enginyeria política que calien per tal d’aprofitar-lo i per tal d’explotar aquesta riquesa hidràulica hegemònica que teníem a casa.
Però el ver inventor i fundador del catalanisme hegemònic, desenvolupat i portat a les darreres conseqüències per la Lliga Regionalista, en mans d’En Prat i d’En Cambó, pertany a la nostra família perquè va ser el Bisbe Morgades, que era cosi del nostre avi, ja que nosaltre, com el nostre cognom matern indica, pertanyem a la família Morgades per part de mare.
Com veurem en aquesta història de l’hegemonia catalana, el personatge que va tenir la idea que el catalanisme havia de ser hegemònic com ho havia estat Catalunya, abans de l’aparició d’aquest partit, va ser el bisbe Morgades, del qual tindrem ocasió de parlar extensament en el capítol dedicat a parlar de l’evolució política del catalanisme, dient al mateix temps que nos sol ens va portar la idea, sinó que va ser l’home d’acció que, com veurem igualment, va organitzar l’hegemonia catalanista successora de l’hegemonia catalana, com també podem dir que va ser el personatge històric, que empalma l’Espanya castellana, que deixa definitivament l’hegemonia del món, amb l’Espanya catalana que la comença a prendre de les mateixes mans de Castella, que, com veurem en aqueste mateixes planes, l’ofereix noblement i generosa a Catalunya.
És clar com l’aigua que hom ens pot objectar, amb molta raó, que el Bisbe Morgades no havia de ser forçosament l’únic que va concebre el catalanisme aliat amb la resta d’Espanya, i que podia ser el copsador i el rapsoda d’aquesta idea nova, concebuda per un nucli de catalans; però el fet de la veritat és que el Bisbe Morgades va ser l’organitzador de tot el moviment, com els fets històrics demostren, de la mateixa manera que hom ens podria objectar que, més que el creador i estatuïdor del catalanisme hegemònic, ve ser el creador del catalanisme moderat o regionalisme, però el fet de la veritat és que el Bisbe Morgades no sols va fundar el catalanisme o regionalisme, que després ha estat el que ha intervingut en la governació de l’Estat espanyol, sinó que ell personalment va organitzar la política d’intervenció directa d’aquella època instruïda amb motiu de la restauració del Monestir de Ripoll i de l’enterrament solemne, en aquest mateix Monestir, de les despulles mortals del Comte de Barcelona, Ramon Berenguer III el Gran, sobirà de l’antiga Catalunya medieval de l’època de la nostra primera florida.
Com també cal esmentar entre els que darrerament han esbossat alguna idea respecte de l’hegemonia catalana que ens ocupa i ens ocuparà, l’Oliver, i el ponderadíssim, mesurat i escaient escriptor Agustí Calvet, que es firma Gaziel, que també és molt amic nostre, i els quals en alguns de llurs articles que, per cert, son admirables publicats al Brusi i a la Vanguardia, que són els diaris catalans de les classes conservadores a les quals nosaltres ens honrem de pertànyer, han apuntat alguna vegada que altra la idea de l’hegemonia de Catalunya a Espanya, encara que no cal dir que ho han fet discretament perquè llur mesura i ponderació no els deixen ser tan atrevits ni tan aventurats com nosaltres, que quan escrivim no tenim por de res.
I, perquè els nostres lectors es preparin a veure coses grans, i molt més grans de les que es pensen, direm que, posats a furgar en les entranyes de la nostra terra, obrint-hi les mines d’or de la història, per tal de conèixer i profunditzar l’ànima de l’hegemonia que estudiem, i cercar i trobar els fonaments que l’aguanten i les arrels que li porten la vida, clavades en els segles passats, que són la terra de la història dels pobles, que s’arrelen als segles com els arbres a la terra, perquè els segles són les capes cronològiques del temps, com la terra conté les capes geològiques de l’espai, ens trobarem amb la figura del fundador de la nostra hegemonia quan Castella agonitza i Catalunya ressuscita, que és el gran Pau Clarís, del qual ara no direm res, perquè després n’hem de dir molt i bo, quan sigui l’hora de parlar del segle XVII, que és quan la nostra Catalunya comença a donar els primers senyals del que és en l’actualitat, com veurem en els capítols preliminars d’aquests estudis històrics, i que és quan Pau Clarís, que hi veia tan clar, funda, inaugura, endevina i profetitza l’hegemonia que ara nosaltres demostrarem amb documents a la mà, perquè no sols és el profeta que anuncia amb els tocs de trompeta dels seu discurs de declaració de guerra, sinó que aquesta obra, que es titula “Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola”, podria ser titulada igualment “història de la realització del somni polític de Pau Claris”, que sent, com veurem i direm, l’home més contemporitzador del món, com veurem igualment que ho seran tots els nostres herois hegemònics, va declarar la guerra a l’imperi de Castella, després d’haver aconsellat, predicat i exigit la pau i l’harmonia amb totes les seves forces, el seu prestigi i el seu geni polític.
I si nosaltres, anant amb tant bona companyia, acompanyats d’aquestes figures tan distingides de la història, per llurs mèrits personals, com En Pau Clarís, En Cases-Carbó, l’Ors, el Bisbe Moragues, l’Oliver, En Calvet, En Prat i En Cambó i la immensa majoria de la Lliga Regionalista, ens proposem la tasca de demostrar, davant de tot Catalunya i de tot Espanya, que van tan encertats que no ho poden estar més del que ho estan, en el sentit que els fets històrics demostren, direm que encare som més atrevits que ells, perquè nosaltres no ens amguem de dir i sostenir pertot arreu allà on anem, que l’hegemonia a Catalunya que ha començat per Espanya, s’ha d’estendre pertot el món, com ja vam anunciar i explicar en la nostra obra titulada “Concepte general de la ciència catalana”, que és un llibre que recomanem als nostres lectors per si tenen el gust de llegir-lo, no perquè els nostres merits el recomanin ni molt menys, sinó perquè el recomanen la importància universal de les qüestions tractades, que interessen plenament a la humanitat i, sobretot, als catalans que són els més interessats.
ja veiem que si la idea de l’hegemonia de catalunya damunt d’Espanya, malgrat ser un fet que quedará demostrat aquí mateix, en aquesta història, va ser una idea que quan En Cases-Carbó la va anunciar va fer riure a tothom, encara farà riure molt més la idea que ara anunciem nosaltres en parlar de l’hegemonia de Catalunya damunt del món, sobretot als lectors que no coneguin el “concepte general de la ciència catalana”, encara que, recolzats en la potència i evidència dels fets, ens atrevim a pregar als que lleigeixen el que ara nosaltres escrivim, que no oblidin que, mentre En Cases-Carbó feia riure els catalans que l’escoltàven, parlant-los de la futura hegemonia catalana, aquesta hegemonia ja feia prop de cent anys que durava i que s’anava exercint sense que els catalans que es reien d’En Cases, se n’haguessin adonat, perquè si en alguna cosa s’equivocava el que l’anunciava, era a situar-la en l’esdevenidor i a no constatar-la en el passat, que és el que fem nosaltres.
I ja veiem també que fins els que llegint les nostres narracions històrico-sintètiques, es convencin de la veritat que es dedueix dels fets narrats, i vegin l’hegemonia de Catalunya damunt d’Espanya tan clara com nosaltres, es posaran la mitja rialla als llavis, rient per sota el nas, quan llegiran que aquesta mateixa hegemonia, que veuran més clara que l’aigua, s’ha d’exercir no sols damunt d’Espanya, sinó damunt del món, perquè pensaran que el mòn és molt gran i Catalunya molt petita.
És clar que els que hagin llegit el “Concepte general de la Ciència catalana” i s’hagin capacitat dels arguments més o menys probables i hipotètics que allà donem, ja no s’estranyaran de res i no els vindrà tan de nou com als que no l’hagin llegit, però de fet és que no sabran comprendre com una terra tan petita com catalunya, ofegada entre grans estats i grans nacions, es pot atrevir a aspirar i a somiar a tenir una hegemonia damunt d’un planeta tan gran com la terra, encara que sigui dels més petits de l’univers, i el primer que se’ls acudirà serà d’on traurà l’armament material per exercir aquest domini, que la majoria dels homes i, per consegüent, la majoria dels lectors, no conceben sense el poder de les armes i dels exèrcits, de terra i de mar.
És molt cert que les armes van servir al poble romà per tal de dominar el mòn i formar aquell admirable i poderós imperi jurídic que nosaltres, els admiradors acèrrims del dret romà, tenim sempre davant dels ulls i no ens el traiem mai de la memòria, però també és cert, i molt cert, que les armes poden servir per tal de perdre l’hegemonia, com demostra el cas esclatant i conegut de la desfeta del poble alemany en la darrera guerra de l’any 14 d’aquest segle, quan Alemanya va lluitar contra tot el món per tal de materialitzar i organitzar la seva hegemonia, que és quan aquest gran poble que avui va al cap de la civilització material de la terra, en lloc d’assolir el que volia i desitjava, va perdre el poder hegemònic que exercici a tot arreu abans de la guerra, en tots els rams de l’activitat humana, tant en la branca moral com en la material, perquè, en agafar les armes i fer esclatar la guerra que li havia de dar el poder màxim fent esclatar la famosa guerra europea o mundial, va perdre no solament la guerra, que en aquell cas era el de menys, sinó l’hegemonia que tenia damunt de totes les nacions modernes.
En canvi, el poble jueu o poble d’Israel, pobre com una rata, perdut i arraconat allà al desert com una desferra humana, menyspreat i befat pels romans, que en aquells temps eren els reis del món, anava estenent quietament la seva hegemonia, que avui encara dura, perquè el pensament modern en la seva accepció més universal, tal com ha penetrat el pensament de la civilització europea durant més de vint segles, com tots sabem de sobres.
I el que és més notable és que aquesta hegemonia judaica que va començar molt temps abans de Jesucrist, perquè Jesucrist ja es va produir com un efecte del gran moviment intern hegemònic que impulsava aquell poble al domini moral del món, al bell mig dels crits dels profetes que anunciaven la glòria d’Israel, perquè el poble jueu sabia i proclamava la seva missió hegemònica, va ser una hegemonia que va esclatar al mig món, com una bomba precisament en el moment en què menys hom s’ho podia imaginar, perquè va començar intensament el dia que tit, fill de Vespassia, va destruir Jerusalem i tota la nació jueva, dispersant els jueus, esborrant el nom d’Israel de la terra i matant-lo tal com els jueus uns quants anys abans havien mort Jesucrist, que també va triomfar, integrant el seu nom i la seva obra en les planes immortals de la Biblia.
De la qual cosa es dedueix que passa la paradoxa que Israel comença definitivament la seva hegemonia en el moment en què acaba, que és quan els romans se’n tornen a Roma convençuts que l’han destruït i l’han arrencat de soca i d’arrel de la terra, per sempre, i si a Tit, mentre contemplava la destrucció de Jerusalem, que era la seva obra, li haguessin jurat que aquell poble que ja no existia dominaria tot l’imperi romà i que li penetraria la carn, els ossos, la sang i l’ànima, no ho hauria pogut creure ni entendre sinó li haguessin explicat tal com li podríem explicar nosaltres amb la història a la mà, i com potser ho hauria pogut entendre si, en lloc de contemplar les aparences i l’esplendor de la vida pública imperial, hagués contemplat la seva vida privada, quan hauria vist que ell, dominant i destruint Judea, estava dominat i destruït per Berenice, que, com tothom sap, era jueva i una de las dones més refinades del món, i de la història, que amb el seu germà i altres molts jueus de l’època havien anat a viure a Roma i dominaven completament el dominador i destructor llur poble, com dominaven tots els assumptes de la cort imperial romana, segons es llegeix, perquè les coses del món van així, i qui no se’n vulgui convèncer que estudiï i mediti una mica i se’n convencerà de seguida.
Si al món, doncs, no hi havia poble més fort que l’alemanya del segle XX, ni poble més feble que Judea a l’època dels romans, i si el primer va perdre l’hegemonia per les armes i el segon la va guanyar sense armes i morint per conservar-la fins als nostres dies, com demostra el fet que el pensament jueu encara domini l’essència de la religió moderna, no te res d’estrany ni d’extraordinari que la nostra Catalunya, per les raons que vam donar en el “Concepte general de la ciència catalana”, pugui arribar allà on nosaltres creiem que ha d’arribar, si no té cap desgràcia.
Podem esmentar també el cas de l’hegemonia que Castella i de les terres castellanes d’Espanya van exercir damunt el món en l’imperi estès per Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia, en el qual, com diuen el historiadors amb molta raó i fent una imatge grandiosa, el sol no es ponia mai, com és molt cert, i tothom sap que Castella no és gaire més gran que Catalunya, encara que l’ajudessin en aquesta hegemonia les altres terres castellanes d’Espanya, com Catalunya la podrien ajudar un dia o altre les terres que la volten a Espanya i a França.
Si la gloriosa Castella va exercir damunt d’Espanya i damunt del món, com tindrem ocasió de retreure en molts capítols d’aquesta història, una hegemonia que ha estat considerada com una de les més grans que han existit mai a la terra, ens sembla que res s’oposa que Catalunya la pugui exercir per les raons que vam donar en el “Concepte de la Ciencia catalana” tantes vegades esmentat, i per les que donarem en aquesta història, que és un seguit de proves de les condicions hegemòniques de la nostra terra.
Com un altre dels exemples més brillants i que enlluernaran més els lectors, de l’hegemonia d’un terrirori petit dominant la grandesa de l’extensió universal dels territoris, és el cas que un continent, tan petit com la nostra Europa, hagi dominat tots els altres continents immensos de l’esfera terrestre, no sols colonitzant tota l’Amèrica de Nord a Sud, fins al punt de plantar-hi i engendrar-hi una civilització que és filla directa de la civilització europea, i colonitzant, com ha colonitzat, la part més aprofitable de l’Àfrica i de l’Oceania, sinó explotant totes les regions dominables de l’Àsia, i assolint el triomf més vistós en aquest continent oriental, que és el d’arribar a fer que el Japó, en desvetllar-se a la vida civilitzada, ha hagut d’acceptar i venerar els passos i els productes de la civilització europea fins al punt d’haver-se de vestir i pentinar com nosaltres, que és una de les manifestacions més visibles de l’hegemonia universal europea, que després d’imposar la civilització moral i material, amb els seus progressos i meravelles, imposa la indumentària, com un segell i una marca de fàbrica, de la qual cosa es dedueix, perfectament, que la petitesa territorial no solament no és una dificultat, sinó que en el cas de la història universal coneguda es presenta com una condició, perquè l’únic continent que ha estat capaç d’hegemonitzar els altres ha estat el més petit de tots.
Confiats que els fets històrics que anem a tractar no ens faran quedar malament ni faran semblar gens exagerat el que diem, passarem a fer història perquè el qui ens faci l’honor de llegir vegi el motor que ha mogut tota la història d’Espanya des dels primers anys del segle passat fins a l’hora present.
Llegint aquesta narració sintètica dels fets de Catalunya el lector veurà tota la història moderna d’Espanya en compendi, projectada damunt d’una tela cinematogràfica, mentre contempla i examina l’aparell projector, que és Catalunya.
tal com el qui viatjant per mar en un vaixell de vapor o de motor elèctric, si el convidessin a la cambra de la maquinària, veuria tot el que ha mogut i mou el vaixell entre les ones, i li fa travessar mars i costejar països llunyans i diferents, així mateix el qui llegeixi el que nosaltres anem a escriure en aquete planes, veurà la maquinària catalana que ha mogut tota la vida espanyola durant cent vint-i-cinc anys, sense parar ni un moment i funcionant nit i dia.
Si moltes vegades les branques, les fulles, les flors i els fruits de l’arbre de la política espanyola pengen damunt de les terres castellanes, fent ombra a tot Espanya, la soca política té sempre les arrels a la terra catalana, tal com l’arbre plantat i arrelat a l’hort penja damunt la paret del veí, perquè de la mateixa manera que moltes vegades, llegint la història dels reis, se sap la història dels pobles, així mateix, llegint la història de Catalunya del segle XIX idel segle XX, se sap la història d’Espanya.
I no sols estem segurs i convençuts que demostrarem el que tindrem el plaer de relatar, perquè el fets no menten, sinó que també ho estem que encara podríem trobar més fets que vinguessin a augmentar i enriquir l’argumentació històrica que es desprèn del que expliquem en síntesi i conjunt, perquè el que anem a dir és tan cert i demostrable que no hem trovat mai cap català que conegui a fons alguna o algunes de les gestes que tractem en aquesta història que, quan nosaltre n’hi hàgim parlat, no ens hagi donat un detall o una dada que ens era desconeguda i que no hagi vingut a confirmar la tesi que sostenim ampliant-la i establint noves relacions hegemòniques d’uns fets amb els altres.
I no cal dir que no podem ni passar endavant ni entrar en matèria encetant els materials i documents de què disposem per al nostre treball, sense confessar que escrivim amb l’esperança secreta que no sols els catalans, sinó tots els espanyols, voldran aprofitar les ensenyances verament extraordinàries i excepcionals que ragen com una font dels fets que historiem i que, tant Catalunya com la resta d’Espanya, en podran treure partit, com el que treu aigua d’un pou que es nodreix de les deu que vénen de les muntanyes sintètiques de la història, que són tan fecundes com les deus de la terra.
I per tal de concretar i situar el nostres lectors a l’època exacta i precisa que comença i descabdella l’hegemonia catalana que anem a historiar, precisarem dates i direm que s’inaugura al començament del segle passat, queés el segle XIX, i acaba l’any 25 del segle present, no perquè l’hegemonia comenci precisament al començament dels segle XIX ni perquè hagi acabat l’any de la data, sinó perquè és l’any en el qual nosaltres ens hem decidit a escriure aquesta narració compendiosa, convençuts que ja comença a ser el moment de començar-la a escriure, sobretot quan veiem que tant els catalans com els altres espanyols estan tan lluny d’haver-se’n adonat.
I, peer tal de facilitar la comprensió del sistema històric que anem a desenvolupar en els capítols que segueixen, per a la major comoditat dels nostres lectors, dividirem aquesta història en tres llibre, en el primer dels qual estudiarem la nostra hegemonia des del començament del seu exercici, mentre no es mou ni surt dels ideals de l’amic Hurtado, que ja em dit quins eren; en el segon estudiarem l’hegemonia catalana des de l’adveniment del catalanisme que afirma la personalitat de la Catalunya hegemònica, i en el tercer farem qualques consideracions d’ordre teòric i pràctic respecte de la implantació de la nostra hegemonia política, estudiant-ne les característiques generals i particulars que presenta o pot presentar dintre i fora d’Espanya; i així tindrem una visió detallada i de conjunt que ens donarà idea del que ha estat, del que és i del que pot ser la nostra hegemonia, de manera que, resumint el programa que ens proposem. podem dir que, en certa manera, encara que no d’una manera matemàtica, en el primer llibre d’aquesta obra estudiarem l’hegemonia del passat, en el segon el present i en el tercer el futur, per la qual cosa, sense que en rigor aquests tres llibres es limitin a aquests tres temps, titularem el llibre primer “llibre del passat”, el llibre segon, “llibre del present” i el llibre tercer “llibre del futur”, com ja ho vam fer en la nostra obra del Concepte general de la Ciència catalana”.
I perquè no hi falti res i els nostres lectors no ens puguin dir mai que no els donem tot el que el coneixement de l’hegemonia política catalana damunt d’Espanya exigeix, perquè més ens estimem cansar-los que estalviar-los els mitjans, farem precedir aquests tres llibres de la història d’una Introducció general, en la queal estudiarem les bases i els fonaments històrics de l’hegemonia nostrada, anant-la a cercar a la font dels seus primitius orígens i causas, que ja són tan gloriosos com puguin ser els finals que han de venir i que nosaltres ja no veurem, perquè ja serem morts i enterrats.
