La Terra de Xauxa

Catalunya se’ns apareix nítidament com a comunitat diferenciada, com a ètnia, com a nació, a partir del segle X; i, de mica en mica, s’estructura políticament: crea el seu propi Estat; més ben dit, els seus Estats, ja que de la comunitat nacional catalana, confederada amb Aragó a mitjan segle XII, en naixeran, formant també part d’aquesta confederació, el regne de Mallorca i el regne de València.

La peculiar manera de ser del poble català es manifesta a través d’una llengua pròpia. Es tracta, destaca Pierre Vilar, d’una llengua que «s’ha ennoblit per un ús diplomàtic, administratiu i literari». Una llengua que és expressió d’una cultura puixant i progressiva. «Que en català parlà per primera vegada la de la llibertat moderna per boca d’Eiximenis; catalana fou la legió de juristes que va traçar la primera doctrina amb arrels’ sociològiques d’una monarquia limitada; de Catalunya sorgí amb Ramon Llull i amb sant Ramon de Penyafort la idea de missió que substitueix la de croada, superant-la en el tancat respecte a la dignitat humana», ens diu Elías de Tejada, el qual considera que «la civilització universal va rebre, entre altres coses, una aportació catalana digna del màxim relleu: la consecució de la fórmula de la llibertat política més perfecta de la Edat mitjana».

Aquesta Catalunya puixant i democràtica que havia consolidat unes Corts (les Corts catalanes) -les més antigues de l’Europa continental; més antigues que les d’Anglaterra- que «estaven la fi del segle XIII clarament avançades respecte a l’evolució dels organismes representatius del mateix tipus nascuts fora o a la mateixa Península ibèrica» (és altre vegada Pierre Vilar qui parla), que feia arribar els seus missatgers a Tartària, que donava les seves lleis a Atenes, que creà una cartografia que es trobava a l’avantguarda del moviment marítim i científic, en iniciar-se el segle XV havia entrat en un procés d’afebliment. El Compromís de Casp (1412), conseqüència d’aquest procés, de retop contribueix a fer-lo més pregon. I d’ençà del casament de Ferran amb Isabel s’anà prefigurant la voluntat de domini de l’oligarquia castellana damunt de totes les nacions ibèriques.

Ara bé, si l’existència de la Nació catalana ja se’ns presenta d’una manera ben clara i precisa durant l’Edat mitjana, el nacionalisme català, entès com a patriotisme social, defensiu, com a reivindicació dels drets nacionals trepitjats o bé amenaçats, el trobem amb nitidesa a la primera meitat del segle XVII.

Quan, abandonant certes rutines que durant decennis havien orientat els criteris tocant als fets nacionals en general, Pierre Vilar considera que «entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme polític-econòmic o Estat-nació», es veu obligat a fer ressaltar que és ben conscient dels dubtes que aquesta afirmació pot suscitar; per això, immediatament, s’interroga: «Estat-nació tan aviat?». De la mateixa manera hom s’adona que quan, trencant també, esquemes assumits gairebé per tothom, algú s’atreveix a datar l’existència d’Un nacionalisme reivindicatiu, el català, abans de l’esclat la Revolució francesa, li cal, al seu torn preguntar-se amb insistència: és possible tan aviat? Però, de la mateixa manera que Pierre Vilar, en interrogar-se sobre l’existència a l’Edat Mitjana d’una Catalunya constituïda en Estat-nació, no tan sols ha de respondre afirmativament, sinó que àdhuc es troba que ha d’anar més lluny, fins a constatar que és improbable que en cap altre indret de l’Europa d’aquella època es donessin uns fenòmens econòmic-socials tan pròxims als fets nacionals moderns com els que resulten evidents, d’una manera «colpidora», a Catalunya, jo, per la meva banda, com més voltes hi dono, documents a la vista, més clara veig la similitud del patriotisme nacional català de la primera meitat del segle XVII amb els nacionalismes reivindicatius del nostre temps. Es tractaria, i de bon tros, del més antic que existiria.

Santiago Sobrequés i Vidal i Jaume Sobrequés i Callicó fan notar que el patriotisme dels catalans que lluitaven en defensa dels seus drets a l’època de Joan II ja tenia totes les característiques del patriotisme dels nostres dies. I Josep M. Pons Guri, que està ampliant els seus treballs sobre el Dret català medieval, em mostra textos que evidencien fins, a quin punt els juristes dels segles XIV i XV reflecteixen en llurs documents un concepte de pàtria tan acostat al dels nostres dies que, considerant la pàtria en el modern sentit de comunitat nacional, la contemplen com un ens deslligat del monarca; que pot entrar en conflicte amb el monarca. Potser un estudi de les Germanies que aprofundís en l’aspecte teòric de les motivacions dels agermanats ens duria conclusions semblants. En tot cas, no faríem res més que traslladar a dates encara més anteriors els orígens del nacionalisme català reivindicatiu; i llavors, allò que hom em podria retreure no seria pas el datar-ne el naixement en una època massa llunyana, sinó, precisament, tot el contrari.

[Fèlix Cucurull (1980) El fet nacional català a través de la història: http://www.felixcucurull.org/documents/elfetnacional.pdf]

Quan Felip III (tercer als Països Catalans, a Aragó, a tots els territoris de la Confederació catalano-aragonesa i a Portugal; quart a Castella), entre el 26 i el 27 de març del 1626 jurà a Barcelona les Constitucions i altres Drets de Catalunya, ja feia anys que existia una forta tensió entre la Cort resident a Madrid i els organismes de govern del Principat, sostinguts, i algun cop fortament pressionats, pel poble de Barcelona. El rumor segons el qual, amb consigna d’ «un rei, una llei i una moneda», la Cort de Madrid pretenia sotmetre Catalunya a Castella, anava adquirint credibilitat. El fet que el monarca hagués anat ajornant l’anada preceptiva al Principat per a jurar-hi les lleis del país -condició prèvia per a ser-hi reconegut- contribuïa a aixecar recels. D’altra banda, el tracte amb els virreis, ja des de més enrera, ben sovint havia esdevingut conflictiu.

En aquest ambient de recel -recel que el temps s’encarregaria de justificar-, un cop fet el jurament, les Corts catalanes es van reunir el dia 28 Felip III, en un document adreçat als catalans en general («Catalans meus» n’és la frase inicial), els proposa la unió d’armes. «Els meus enemics -explica- han fet contra meu i contra tots els meus Regnes lliga i ofensiva i defensiva per quinze anys: per aquest mateix temps desitjo que junteu les Armes els meus Regnes i Senyorius.»

És inútil que, tot recordant-los que constitueixen un poble que amb «valor i estrenuïtat» conquerí apartats regnes, intenti seduir-los amb el miralleig de la glòria. Quan els diu: «Us proposo que ressusciteu la glòria de la vostra Nació», els catalans sospiten que allò que el monarca i l’oligarquia que li dóna suport pretenen no és pas enfortir l’Estat-nació de Catalunya i retornar-li la puixança que havia adquirit dos segles i mig abans, sinó desvirtuar-lo.5 Les demandes d’homes i de diners que el monarca formulava no eren valorades per les Corts catalanes, reunides a Barcelona des del 28 de març al 4 de maig del 1626, com a positives per Catalunya. A desgrat que totes les nacions de la Península -Portugal inclòs, en aquella època- formaven part de la mateixa monarquia, l’imperi pel qual aquesta monarquia lluitava, era l’imperi particular de Castella; i la glòria que Felip III (IV de Castella) proposava a la nació catalana era la de contribuir a mantenir aquest imperi.

Castella, que des de l’últim terç del segle XIII fins als inicis del XV (precisament el període de màxima esplendor de Catalunya; havia patit profundes crisis i s’havia dessagnat amb constants lluites internes, acabà convertint-se en una gran potència que, al mateix temps que colonitzava Amèrica, influïa decisivament en la política general d’Europa; i, al mateix temps que forjava el més gran imperi del món -un imperi en el qual, és ben cert, mai no es ponia el sol-, vivia un Segle cultural amb una extraordinària força creadora.

Castella havia crescut i s’havia enfortit mentre Catalunya es decandia en una profunda crisi. Catalunya, considerablement empobrida, havia perdut el domini del Mediterrani mentre Castella s’expandia eufòricament a través de l’Atlàntic i s’apropiava de les Amèriques. Catalunya -i amb ella tota la Corona d’Aragó- quedava arraconada en el seu tradicional Mediterrani, un Mediterrani, però, que ja no controlava.

Al mateix temps, si tot un seguit de circumstàncies, en part derivades de l’esperit de croada que havia anat arrelant en els castellans, acabava fent-los submisos al rei, aquest mateix esperit de croada i l’isolament en què havien viscut, durant segles, els duia a creure, per manca de confrontació, que res en el món no era comparable a llurs costums i a llurs creences; i ja sigui sublimant-ho a través d’un intens misticisme o fent-se’n bandera en l’afany d’expansió i domini, al qual els empenyia la gran vitalitat que, col·lectivament, havien adquirit, els era difícil d’acceptar tot el que no era a llur imatge. En Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) Cristòfol Despuig escrivia, referint-se als castellans: « Volen ser tan absoluts, i tenen les coses pròpies en tant; i les estranyes en tan poc, que sembla que són ells sols vinguts del cel i que la resta dels homes és lo que és eixit de la terra». I, en judicar la mentalitat castellana en relació amb les diferents nacions peninsulars, afegia: «Quasi tots els historiògrafs castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya».

Castella havia adquirit una tan pronunciada puixança a partir dels Réis Catòlics que en apropiar-se davant del món el nom d’Espanya es creava un miratge que ha arrossegat no solament els castellans de la mateixa època imperial, sinó, fins i tot, els de les generacions futures. Però l’equilibri intern que havia assolit Castella a l’últim terç del segle XV, en el transcurs del segle XVI s’anirà trencant. La mesta prohibeix d’artigar molts terrenys; les classes mitjanes trenquen llur aliança amb la monarquia. Les Corts castellanes es converteixen en un organisme ineficaç; s’hi discuteix sense cap resultat positiu. I ve un moment que hom pot dir que les peroracions polítiques que es pronuncien a Madrid «són discursos d’unes màquines que pareixen faules» (Mateo Lizón: Discursos, 1622). L’aixecament i la derrota dels Comuneros poden ser considerats com un bon punt de referència del domini creixent per una part d’una oligarquia que es mou a l’entorn d’un monarca com més va més absolut. I ja ningú no tindrà prou força per a evitar que el poble castellà es vagi empobrint a conseqüència d’uns impostos que, en part, s’evaporen pels intersticis dels conductes burocràtics. I cada dia caldran nous impostos per a conservar l’hegemonia de la cort castellana a Europa i a Amèrica. D’altra banda, la colonització d’Amèrica afectarà la demografia castellana; i al despoblament que produeix l’emigració a Amèrica cal sumar-hi el que es deriva de l’expulsió dels moriscos i del reclutament de contingents per als exèrcits que es van consumint en les guerres imperials. Algunes pestes sobretot la del 1599 que deixa delmades Andalusia i Castella, acaben de fer el pes.

Dins la Castella impulsora i autèntica creadora d’un gran imperi i d’un autèntic Segle d’Or, mentre l’imperi encara enlluerna tothom, la misèria va obrint-se camí. Aquells místics abrandats i aquells guerrers intrèpids que havien de forjar un món nou, resplendent, de mica en mica han obert pas, dins Castella, segons Cellorigo, «a una República d’homes encantats» que sembla que visquin «fora de l’ordre natural».

És en aquest context que cal situar les Corts catalanes celebrades a Barcelona l’any 1626. Havia arribat un moment en què «Castella necessitava l’ajut de la Corona d’Aragó com mai, més que mai», ens diu J. H. Elliot en La revolta catalana; i afegeix: «Els anys d’indiferència havien passat, els anys d’explotació estaven a punt de començar.» Però a la demanda d’homes i de diners que formula el monarca per a finançar les guerres de l’imperi de Castella, els diputats de les Corts catalanes, tot recordant que «en lo present Principat de Catalunya los habitants i poblats en ell són lliures i no poden ésser obligats a haver d’anar a servir a S.M.», dissenteixen «expressament a totes les coses de gràcia i en particular al servei demanat per S. M. dels soldats».

Després de discussions violentes, l’última sessió de les Corts s’acaba d’una manera ben poc ortodoxa: amb les espases desembeinades. Vista la tensió existent, el rei abandonà Barcelona a corre-cuita. Al cap de ben pocs anys, serà la falç dels segadors la que s’alçarà contra la Cort de Madrid, que pretenia sotmetre el Principat de Catalunya.

[Fèlix Cucurull (1980) El fet nacional català a través de la història: http://www.felixcucurull.org/documents/elfetnacional.pdf]

Panoràmica del Nacionalisme Català

Al primer terç del segle XVII, Castella havia entrat en una profunda crisi i el desplegament imperial de la Corona cada dia topava amb noves dificultats. Fou aleshores quan, amb la vista posada especialment damunt de Catalunya, des de Madrid hom pensa en el projecte que queda resumit en mitja dotzena de paraules: «un rei, una llei, una moneda».

Des de feia segles, el Principat tenia el mateix monarca que els regnes d’Aragó, València i Mallorca. De l’any 1519 ençà, amb Carles I, el seu monarca -el compte de Barcelona- ho era també de Castella. Amb Felip I (II de Castella) totes les nacions de la Península ibèrica -Portugal inclòs- pertanyeran, a la mateixa monarquia. Però Catalunya continuava constituint un Estat a part; conservava la seva pròpia moneda, les seves prò-pies lleis i les seves pròpies Corts amb la Generalitat. I el comte de Barcelona, per molt que fos rei d’Aragó, de Navarra, de Castella, de Portugal… no era res al Principat de Ca-talunya mentre no hagués jurat respectar i defensar les Constitucions i altres drets que les Corts catalanes havien elaborat; i els catalans consideraven que si el comte de Barcelona tenia alguna mena de sobirania damunt la seva era, únicament, com a conseqüència d’un pacte.

Els catalans topaven amb greus dificultats per a poder anar a Amèrica, ja que les Amèriques eren possessió castellana; però tampoc Catalunya no prenia part en les guerres que la monarquia havia emprès per a mantenir els seus dominis europeus. Igual que l’Amèrica, llunyana, aquelles guerres tampoc no tenien res a veure amb els catalans. I si bé, a mesura que la crisi de Castella s’aguditzava, cada cop la corona sentia més viva la necessitat de comptar amb l’ajuda econòmica dels catalans, les Corts catalanes es negaven a cedir a les peticions del monarca, peticions que conceptuaven excessives i arbitràries. A més els catalans, emparats en les seves lleis, tan sols tenien l’obligació d’empunyar les armes quan el seu territori era envaït i, encara, en virtut de l’usatge Princeps namque, calia que el comte de Barcelona es posés davant de l’exèrcit del Principat. Tot plegat, ben al contrari que a Castella, on el rei havia esdevingut tan absolut que podia carregar els seus súbdits -i els més autèntics súbdits eren els que pertanyien a les classes populars- amb tota mena d’impostos i podia obligar tothom a incorporar-sel als terços.

La decadència de Catalunya, que havia coincidit amb el redreçament de Castella, s’aturà en iniciar-se el segle XVI; en començar el XVII ja es noten inicis de recuperació. El Principat, malgrat les condicions poc favorables en què es trobava el Mediterrani, a desgrat del bandolerisme, no s’ensorrava econòmicament. En les últimes dècades del segle XVI s’operà una certa reactivació comercial. Entre el 1617 i el 1640 s’hi’ detecta un inici de redreçament monetari. Els camperols catalans, que des de les darreries del segle XV havien assolit un grau de llibertat personal i un nivell econòmic mitjà que la majoria de les poblacions rurals d’Europa no coneixeran fins segle XVIII i en bona part, fins al segle XIX, a desgrat d’algunes males anyades, fan la impressió de viúre en una creixent prosperitat. Les lleis catalanes, preservades per les institucions nacionals de Catalunya, en impedir contràriament al que succeïa a Castella, que la pressió fiscal fos excessiva, havien contribuït decisivament a aquest estat de coses que, en contrast amb la misèria que estava envaint altres terres peninsulars, feia a la Cort una impressió d’abundància. Als ulls de Madrid, el Principat de Catalunya apareixia com un país privilegiat al qual calia recórrer en el moment en que Castella es veia abocada a la bancarrota. Fou llavors quan el comte-duc d’Olivares s’adreçà a Felip IV de Castella (III dels Països Catalans) el cèlebre memoràndum que comença així: «Tenga V.M. por el negocio mas importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente V. M. Con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia.»

Mentre només es parlava «d’un rei i una llei», encara hi havia la possibilitat del raonament que trobem en la Respuesta a un papel del duque de Alcalá: «Finalmente el duque quiere hacernos a todos unos, y que seamos juzgados por unos mismos jueces. No puede dejar de consentir uno de dos medios: o que Castilla goce de los privilegios y libertades de Cataluña… o que Cataluña tribute las cargas de Castilla y sea juzgada por sus leyes y jueces.» Però, naturalment, alló que l’oligarquia castellana es proposava no era pas donar més llibertat a ningú, sinó afermar i estendre l’absolutisme. El memoràndum del comte-duc no en deixava dubtes. En el pla d’acció que s’hi proposava, era contemplada la possibilitat de tria entre tres camins; pels dos primers s’hi encarrilaven propostes de transvasaments de població combinats amb la concessió de «beneficios y blanduras» i la negociació ajudada per la coacció. El tercer camí, el que era considerat més eficaç, «sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y previsión de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera irlo ejecutando en los otros reinos».

Coherentment, quan els catalans presenten una dura resistència, el comte-duc diu al rei: «En efecto, Señor, el primer negocio y el mayor es allanar a Cataluña.»

[Fèlix Cucurull (1980) El fet nacional català a través de la història: http://www.felixcucurull.org/documents/elfetnacional.pdf]

La tendència de la Cort de Madrid a restringir els poders de les institucions nacionals catalanes sovint havia creat friccions i alguns incidents. L’any 1621, els diputats catalans han de recordar al virrei, el duc d’Alcalà, que si bé «de present» els regnes de Lleó i Castella, d’una banda, i el Principat de Catalunya, de l’altra, «resideixen sota una mateixa persona, emperò ells són molt diversos i separats». De tota manera, és a partir de l’any 1626, quan Felip III (IV de Castella) acut per primera vegada a Barcelona i alguns tercios són allotjats al Principat, que els recels dels catalans augmenten i s’inicia una nova mena de descontentament.

L’any 1635, amb motiu de la guerra amb França, les tropes de Felip IV que s’instal·len a Catalunya constitueixen un veritable exèrcit d’ocupació, que comet abusos de tota mena. A la violació de les Constitucions de Catalunya que significa l’allotjament dels soldats estrangers en la forma en què s’efectua en aquells moments, s’hi afegeixen el pillatge, els maltractaments de paraula i obra i, finalment, els incendis i els assassinats que els esmentats soldats cometen; fins al punt que famílies senceres abandonen els masos i les viles quan s’hi apropen els tercios. Per ordre del rei, nombrosos ciutadans, entre ells algun diputat, són empresonats d’una manera il·legal. Davant la impotència de la Generalitat per a fer prevaler els drets nacionals de Catalunya, comença una autentica guerra a mort entre els tercios i els habitants de la Catalunya rural. Quan el dia 7 de juny els segadors es fan amos de Barcelona als crits de «Visca la terra!», «Morin els traïdors!», i executen el virrei, el comte de Santo Coloma, gairebé tor l’exercit de Felip IV (III dels Països Catalans) ja havia estat foragitat del Principat. Els enfrontaments entre nyerros i cadells s’han acabat; ara tots plegats s’esforcen per alliberar el seu país. Finalment, la Generalitat, que, pels conductes legals, no havia reeixit a assolir que el monarca s’atingués a les Constitucions de Catalunya, que havia jurat respectar i defensar, es fa seu l’alçament popular i, sota la presidència de Pau Claris, deixa de reconèixer Felip III com a monarca.

La guerra de Catalunya en defensa de la seva llibertat nacional tindrà un saldo negatiu en ser incorporats à França el Rosselló, el Conflent i el Vallespir (1658); però al sud dels Pirineus, les lleis i les institucions d’autogovern catalanes perduraran fins que Felip V assolirà dur a terme la conquesta de Catalunya, projectada gairebé un segle abans pel comte-duc d’Olivares. I és precisament en la necessitat d’oposar-se a la conquesta que trobem l’origen; del nacionalisme reivindicatiu català.

Però, ¿és possible de poder parlar de nacionalisme, tan aviat, a la primera meitat del segle XVII, cent cinquanta anys abans de la Revolució francesa?, em preguntava en iniciar el present treball. Si llavors deia que la resposta, a desgrat de no coincidir amb les teoritzacions existents sobre els fets nacionals general i de la meva prevenció a admetre-la, podia resultar afirmativa, ara, per a poder continuar considerant la validesa de l’afirmació, caldrà veure si els trets que caracteritzen la lluita empresa pel poble català l’any 1640 tenen alguna similitud amb els dels moviments d’alliberament nacional del nostre temps.

Si només posseíssim dades sobre la contundència de l’alçament dels catalans i de la guerra que se’n derivà, per molt que assolíssim veure’n les motivacions, resultaria aventurat de llançar una hipòtesi que, atribuint-li un significat que anés més enllà del d’altres lluites de la mateixa època (lluites socials, de defensa de drets forals, etc.) ens presentés aquest alçament com el d’una comunitat que té plena consciència de constituir una nació lliure i no vol renunciar a ser-ho.

La primera dada a tenir en compte és que no es tracta d’una guerra iniciada per l’oligarquia catalana (ni per la noblesa, ni pel clergat ni per la gran burgesia); no són els organismes d’autogovern català (les Corts, la Generalitat el Consell de Cent) els que en duen la iniciativa; la lluita sorgeix de les classes populars. Es tracta de la nació en armes, que s’automobilitza en defensa dels seus drets; i que -ja estem arribant al fons de la qüestió- segrega una abundant literatura que ens revela que aquest poble en armes té plena consciència seva singularitat nacional. Perquè no solament són els documents oficials, com la Proclamación católica, adreçada pels consellers de la ciutat de Barcelona, com a memorial de greuges, a la Cort de Madrid i els Dietaris del Consell de Cent i de la Generalitat els que ens ho aclareixen, sinó, sobretot, opuscles, també oficials, com Secrets públics, PEDRA DE TOC de les intencions de 1′enemic, i llum de la veritat, redactat «per manament i ordre dels molt il·lustres Senyors Diputats i Oïdors», o bé altres opuscles escrits per particulars, com la Noticia universal de Cataluña, de Martí i Vilademor; i fulls volants anònims tals com Avisos vinguts de Castella, per a Catalunya. Opuscles i fulls impresos destinats a circular entre el poble i que, per tant, com a textos redactats per a justificar els catalans per la guerra que han emprès i per a encoratjar-los a continuar-la, per força han d’usar un llenguatge que correspongui del tot a les reivindicacions populars i que sigui plenament assumit per tothom. I aquests textos, no solament ens aclareixen les motivacions de la lluita, sinó que ens posen en relleu l’autoafirmació d’un poble que creu plenament vàlida la seva singularitat i que, per tant, se’n sent orgullós i vol mantenir-la de cara al futur.

En aquests opuscles i fulls volants que circulen pel Principat, Catalunya ens és presen-tada com una mena d’avançada de la llibertat en el món, com a «terra lliure i franca», com a «terra de suprema prerrogativa». Si se’n diu Principat, essent que «el seu senyor ordinàriament es titula Comte i no Príncep», és perquè es tracta d’una «terra de Prínceps, on la submissió dels vassalls no sembla que sigui servir, sinó regnar: ja que l’establiment de les lleis depèn del rei i dels vassalls», els quals vassalls frueixen de tanta llibertat «per haver estat els restauradors de la seva pròpia pàtria». Ens és dit que, al Principat, el monarca no ho és per origen diví ni per cap altra mena de dret que no sigui el derivat del pacte que estableix amb els ciutadans. Es tracta d’una terra privilegiada que sempre ha conservat «la llibertat que la naturalesa va concedir a tots els homes» i, hom ens assegura, els catalans sempre han lluitat junts per a sostenir-la.

Ara, llegim en els Avisos vinguts de Castella (full volant imprès adreçat als «soldats catalans, als que serviu la vostra pàtria», als «homes generalment, i minyons. Cadells i nyerros, revoltosos i pacífics», a tothom que està en condicions de dur armes) «aquest any de vostres obres depèn ja lo gosar Catalunya i deixar a vostres fills, per sempre, aquella llibertat que vostres passats han conservat centenars d’anys, i han deixat a vosaltres amb l’obligació de conservar-la a vostres fills, sots pena d’una perpètua esclavitud», sots pena d’«arribar a ser la nació més infame, més desditxada i esclava de tot el món».

Com podem veure, de la doctrina de singularització i d’afirmació nacional es passa a la constatació de la necessitat de defensar la independència de la Nació catalana, amb plena consciència del que aquesta Nació és, del que aquesta Nació concreta significa per a tots els qui en formen part.

[Fèlix Cucurull (1980) El fet nacional català a través de la història: http://www.felixcucurull.org/documents/elfetnacional.pdf]

La doctrina de la Nació catalana ja es trobava en les diverses memòries que el Consell de Cent i la Generalitat havien presentat a la Cort en resposta a les exigències que, a l’entorn de l’any 1620, començà a formular la monarquia instal·lada a Madrid; o sigui, tan aviat com l’amenaça contra els drets nacionals de Catalunya es perfilava d’una manera que, per força, havia de preocupar seriosament els catalans.7 Quan l’amenaça es converteix en atemptat sistemàtic contra les institucions i les lleis del Principat, i els catalans sofreixen els danys causats per unes tropes teòricament aliades, però que actuen com un exèrcit d’ocupació, en produir-se l’alçament popular, aquesta doctrina s’amplia, es perfecciona i, en adoptar un caire combatiu, de doctrina de la nació passa a ser doctrina d’alliberament nacional; el seu contingut és el del nacionalisme reivindicatiu.

Qui hagi admès a ulls clucs la teoria segons la qual la reivindicació de l’Edat mitjana duta a terme pels «renaixentistes» catalans del segle XIX és conseqüència del romanticisme i, sobretot, de la lectura de Walter Scott, quedarà sorprès en constatar que tot el que avui podríem considerar tòpics de la «renaixença» estava ja en plena circulació a la primera meitat del segle XVII. En la Proclamación católica, en Secrets públics PEDRA DE TOC, en la Notícia universal de Cataluña, entre altres opuscles, no solament ens són explicats els orígens de la Nació catalana, de la Pàtria catalana, i el com i el perquè de les Constitucions i altres drets que li donen cohesió i la singularitzen, sinó que, tot fent l’apologia del poble català, que ens és presentat com a protagonista de la seva pròpia història -un poble que pacta amb el rei i l’obliga a atenir-se als pactes- ens són evocades, orgullosament, les proeses guerreres dels catalans (només en sentir-ne el nom «tremolaven les nacions») a l’època de la gran puixança de Catalunya. Hi pren un especial relleu l’expansió imperial a través del Mediterrani, sobretot l’expedició a Grècia, amb la consegüent instauració del domini català a Atenes i Neopàtria. Tocant als almogàvers, sorgits, se’ns diu, de «l’aspror» de la terra catalana, hom no s’oblida d’assenyalar-nos «que causaren terror a les nacions». No manca, en aquests opuscles, el plany per la mort de Martí l’Humà sense descendència directa -amb la qual cosa, asseguren, s’iniciaren les posteriors malvestats de la Nació catalana- ni la transcripció de les frases que aquest monarca, el darrer de la dinastia catalana, pronuncià en elogi dels catalans i de la llibertat que fruïen.

La lectura dels textos publicats a Catalunya en iniciar-se la Guerra dels Segadors ens fa adonar que als catalans del segle XIX no els calgué pas furgar entre els documents de l’Edat mitjana per a retrobar el passat gloriós de la seva nació; totes les dades que s’hi refereixen romanien vives en llur consciència. Es per això que, més ençà del 1640, encara dins el segle XVII, i després, en el segle XVIII, continuen apareixent en lletra impresa i rebent un tracte apologètic, d’acord amb les circumstàncies especials d’un poble que necessita emmirallar-se en l’època de la seva màxima esplendor, primer per a emprendre una nova embranzida de cara a defensar els seus drets i, després de la derrota del 1714, amb l’afany de recuperar la seva llibertat nacional. Fins i tot, en els textos sorgits arran de l’alçament del 1640, ja hi trobem la transcripció d’alguns dels fragments de l’obra de Cervantes en dels quals és fet l’elogi del poble català! Hi apareix, també, l’apologia de la llengua i de la literatura catalanes; ens és recordat que els reis d’Aragó, que «sempre havien tingut per la seva naturalesa i antiquíssima pàtria a Catalunya ( … ), la llengua que usaven era la catalana»; i se’ns fa present que, en català, es troben «compostos llibres de totes les facultats», que al català «han estat traduïts els poetes més grans i més insignes». I no hi manquen, si bé inevitablement dins les coordenades de la supremacia dels valors masclistes, indiscutibles en aquella època, destacades referències al coratge, combinat amb el talent, de les dones catalanes. «Tan marcial i baronívola és la Nació catalana -hi llegim- que, en ocasions de guerres, les dones no ho són»; en moments difícils «elles tan valentament resistiren, tan aferrissadament van lluitar, que els enemics, vençuts -efeminadament, es retiraren i elles, baronívolament, van quedar victorioses». Es, sobretot, sorprenent veure com els catalans d’aquella època, en referir-se als immigrants que, en percentatges força crescuts, conviuen amb ells, consideren Catalunya com a «mare d’estrangers».

L’afirmació de la comunitat nacional catalana, de la Nació catalana, que apareix d’una manera rotunda en els documents que les institucions del Principat fan arribar a la Cort de Madrid tan bon punt els catalans veuen perillar seriosament la seva llibertat nacional, pren un caire netament combatiu a partir de l’any 1640. Si, com ens fa notar Josep Sa-nabre, Joan de Magarola, regent català en el Consell d’Aragó, l’any 1637 confidencialment es reafirma en «lo que moltes voltes» diu haver «escrit de l’aversió que esta gent [l'oligarquia castellana] té a la nostra Nació», aversió «qué és gran i de cada dia s’experimenta»; «aversió (…) odi i rancor» a la Nació catalana que, en constatar-los, l’obliguen a advertir: «Jo mai crec res del que diuen, ni em fie de res d’ells per veure’ls tan contraris a la nostra Nació»,8 tres anys després, els diputats i oïdors de les Corts catalanes denunciaran públicament que les oligarquies de Castella tenen la intenció de «subjectar Catalunya com a terra conquistada», que els castellans volen conquistar el Principat no solament per a apropiar-se’n «la plata i l’or», sinó per a desfogar «l’odi que tenen natural a la Nació catalana». Creuen que, a Catalunya, tots els abusos de l’absolutisme serien executats «amb major puntualitat i rigor que en Castella, ja per odi, ja per la diferència de nació». Els catalans, diuen, serien tractats com els indis d’Amèrica; i expliquen detalladament, valent-se del testimoniatge de Fra Bartolomé de las Casas, quin és el tracte que els indis reben dels castellans. Denuncien, també, que els castellans escampen papers «sediciosos», plens de mil enganys, per a «despertar parcialitats i guerres civils» a Catalunya i per a fingir una voluntat de pau i de respecte que no mereix cap mena de credibilitat; i denuncien que els castellans «són com sirenes que canten dolçament per enganyar els mariners. ( … ) No són altra cosa els castellans en aquesta ocasió, publicant papers dolços, amorosos i plens d’oferiments a Catalunya». Però, fan notar els diputats i oïdors catalans, «no és la Nació catalana ventolera i subjecta a mudances, ans ferma i constant en lo que emprèn»; ja res no pot fer-la vacil·lar «en lo que amb tan madur acord i després de tant de temps d’espera ha disposat». Al cap de vint anys d’aguantar pacientment la contínua violació dels seus drets «no restava altre remei per a alívio que el de les armes», asseguren; i afegeixen: «Ara, oh catalans, comença el nou estat i la nova restauració de Catalunya; ( … ) La hisenda que s’adquireix o es posseeix s’acaba, però el patrimoni de l’honra adquirit per la defensa de la pàtria nunca té fi.» No s’han de tenir en compte els sacrificis de tota mena que la guerra imposa; «sinó el fruit que han de donar a Catalunya, a la llibertat i al bon estat que han de restar per als fills, néts i demés generacions, els quals es podrien quei-xar amargament de que havent els presents heretat de sos passats una Catalunya lliure, senyora i privilegiada, els deixen a ells una Catalunya esclava, petxada i amb estat amb estat infame».

Adonem-nos que Pau Claris, que, en qualitat de president de la Generalitat, dirigí amb tenacitat i eficàcia la lluita del poble català, quan mor (27de febrer del1641), un mes després d’haver estat derrotat l’exèrcit castellà davant les muralles de Barcelona, en el Dietari de l’organisme que ell presidí, és tractat de «pare, protector, defensor i llibertador de la pàtria», de «gran restaurador de nostra pàtria i mare Catalunya».

En la primera meitat del segle XVII, a la doctrina de la nació catalana basada en el fet de posseir els catalans una llengua i una literatura pròpies i una secular manera d’entendre i de practicar la llibertat, s’hi ajunta la reivindicació d’un passat que; per la seva esplendor, justifica l’esforç de redreçament nacional al mateix temps que constitueix un estímul per a la lluita. I lligada a la necessitat d’aquesta lluita col·lectiva, plenament popular, iniciada precisament per las classes populars, segregada com antídot del nacionalisme agressiu, imperialista, que pretén «subjectar Catalunya com a terra conquistada», veiem que apareix una literatura combativa d’alliberament nacional, de nacionalisme reivindicatiu, de patriotisme social, defensiu, que té totes les característiques dels nacionalismes d’alliberament del nostre segle.

[Fèlix Cucurull (1980) El fet nacional català a través de la història: http://www.felixcucurull.org/documents/elfetnacional.pdf]

La submissió de Catalunya, planejada pel comte-duc d’Olivares durant la primera meitat del segle XVII, és duta a terme per Felip V que, amb els seus exèrcits franco-espanyols, l’onze de setembre del 1714 conquista Barcelona.

Amb la Guerra de Successió, la solidaritat entre el Principat de Catalunya i els regnes de València i Mallorca, molt malmesa del segle XV ençà, altra vegada esdevingué operant. La Confederació catalano-aragonesa en bloc lluità a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, com a conseqüència, en ser vençuda, tots els pobles que la integraven, tant Aragó com els Països Catalans, pel «justo derecho de conquista», passaren a dependre del Consejo de Castilla. Del Consejo de Castilla i no pas de l’Estat espanyol. És essencial tenir-ho en compte perquè l’Estat espanyol encara no existia. És precisament en el Consejo de Cas-tilla, que, identificat amb l’absolutisme de Felip V estableix el seu domini damunt la Confederació catalano-aragonesa, on troba els seus fonaments l’Estat espanyol. Aquest Estat, que comença a configurar-se amb la conquesta d’Aragó i dels Països Catalans, és la conseqüència del triomf de la tirania damunt fórmules de democràcia que figuraven a l’avantguarda d’aquella època.

Tocant al grau de consciència nacional dels catalans que van combatre contra l’Espanya de Felip V, potser n’hi hauria prou amb atenir-nos a la manera com consideraven que Felip d’Anjou (Felip V) era «el rei que els castellans havien cridat» i que l’arxiduc Car-les d’Àustria (el seu Carles III) era el que els catalans «desitjaven»; així ho expressava Feliu de la Penya, un dels personatges més representatius de la Catalunya d’aquell mo-ment. El mariscal Tessé ens confirma l’existència d’aquest criteri quan escriu: «Tinc davant meu Catalunya adorant el petit sobirà que ella s’ha fet». El pacte de Gènova (20 de juny del 1705), aliança convinguda directament, d’igual a igual, entre Catalunya i Anglaterra, confirma l’existència d’una comunitat nacional catalana amb plena consciència dels seus drets i amb voluntat d’exercir-los. I, com en la Guerra dels Segadors, la consciència nacional esdevé patriotisme social, defensiu.

Vençuts i ocupats de l’any 1707 ençà els regnes de València i Aragó, abandonat el Prin-cipat pels seus aliats, per tots els qui combatien al seu costat (anglesos, holandesos, portuguesos i austríacs, que van lliurar a l’enemic les places fortes que hi defensaven), Barcelona, assetjada ben aviat pels poderosos exèrcits franco-espanyols de Felip V, davant l’estupefacció d’Europa, resisteix aferrissadament durant tretze mesos. Les classes populars són les que més insisteixen en la resistència a ultrança. I també aquesta vegada els textos derivats de la lluita ens mostren, clarament, quins són els motius que empenyen els catalans a jugar-se la vida.

En els opuscles i fulls volants impresos que circulen amb profusió entre el poble, així com en algun dels discursos pronunciats pels diputats catalans, trobem la mateixa doctrina de la nació que en els documents de la Guerra dels Segadors; bàsicament, l’evocació de les glòries nacionals catalanes durant l’Edat mitjana i el considerar Catalunya com la nació que presenta un quadre més ampli de llibertats individuals, de drets humans, de democràcia. A més -difícilment podien oblidarse’n-, ens hi són exalçats els fets heroics dels catalans del 1640. Al mateix temps, però, entre les acusacions que fan contra l’enemic castellà, trobem noves dades que revelen una ben notable maduresa política i que resulten coherents amb els conceptes genèrics de lli-bertat que diuen defensar. Durant la Guerra dels Segadors els castellans eren enemics «sacrílegs», «cruels», que «sempre ( … ) excedeixen els límits de la major crueltat»; en canvi, en la Guerra de Successió, si bé els catalans insisteixen en les denúncies i premonicions dels seus antecessors i diuen que cal impedir que «s’entronitzi» damunt d’ells «la vanitat i violència castellana» per a evitar que als catalans «se’ls faci servir amb la mateixa ignomínia amb què (…) feien servir els indis després d’haver-los subjectat i reduït al seu domini», d’altra banda, no solament constaten que el poble castellà va ser la primera víctima de les oligarquies que volen sotmetre Catalunya, sinó que, a més, n’analitzen els resultats i en treuen conseqüències: assenyalen que, vençuts els comuneros a Villalar (23 d’abril del 1520), els castellans s’han convertit en dòcils vassalls que esdevenen carn de canó utilitzada per a sotmetre altres nacions; denuncien que els «ministres castellans» que, «com sangoneres afamades, han xuclat amb la seva ignorant conducta la sang dels senzills pobles» que tiranitzen, inculquen en les classes populars castellanes, sotmeses al seu despotisme, un odi irracional contra Catalunya, odi que els serveix d’aglutinant per a dissipar les discòrdies de la «dòcil Nació» castellana i tenir, ells, «més mà en despòtic poder». EI poble castellà, vénen a dir els defensors de la Barcelona assetjada, rebla les seves pròpies cadenes en convertir-se en agent de l’opressió d’altres pobles -una mena de raonament que, fet un segle i mig abans que Marx escrivís la cèlebre frase que conté aquest concepte aplicat a totes les nacions en general, per força ens ha de cridar pregonament l’atenció.

Per això no té res d’estrany que els catalans que lluiten a les muralles de Barcelona contra els exèrcits de Felip V creguin -que tot defensant la llibertat de Catalunya lluiten, també, per la llibertat de «molts Regnes i Províncies». La victòria de Catalunya significaria el triomf de la llibertat arreu de la Península; la derrota, un esclavatge comú. Calia, per tant, imitar el braó dels qui «amb tantes fatigues i sang van establir la nostra Nació (la nació catalana) lliure, franca i gloriosa».

El patriotisme social, defensiu, el nacionalisme reivindicatiu dels catalans -ho testi-monien innombrables textos d’aquella època- tornava a eixir a la superfície com antídot del patrioterisme, de l’imperialisme que s’agrupava entorn de Felip V. En el Despertador de Catalunya, per exemple, opuscle distribuït arreu del Principat, ocupat ja pels exèrcits franco-espanyols, per a incitar els seus habitants a un alçament popular, guerriller, que permetés de socórrer la Barcelona assetjada (i l’alçament es produí d’una manera rotunda), hi trobem, com en els textos impresos i escampats durant la Guerra dels Segadors, conceptes que corresponen als utilitzats pels moviments d’alliberament nacional dels nostres dies. Hi podem llegir: «Sols són prudents i savis els qui, atenent l’honra de sa nació, s’estimen més patir amb pocs per la conveniència de molts, que, seguint l’opinió d’aquests, perdre lo que és convenient a tots. (…) despreciem los interessos, los fruits, les hisendes, que ara ens dolen; atengam la posteritat que clamarà justament queixosa si la deixem infamement esclava (…) no sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de la vostra amada Pàtria a la negra obscuritat d’una perpètua deplorable esclavitud.»

Ferrer i Ciges, en la Junta de Braços celebrada a Barcelona el 5 de juliol del 1713, ex-clama: «que s’acabi la Nació amb glòria, ja que val més una gloriosa fi que no pas tole-rar extorsions i violències que no van practicar els moros». Abans que l’esclavatge, ve a dir, és preferible que tota la comunitat catalana mori lluitant. És el «¡Patria o muerte!» de Fidel Castro.

[Fèlix Cucurull (1980) El fet nacional català a través de la història: http://www.felixcucurull.org/documents/elfetnacional.pdf]