El present volum, que hem tingut el plaer i l’honor de traduir, ha d’ésser considerat com la continuació del llibre del Dr. Lluís Ulloa Cristòfor Colom fou català. La veritable gènesi del descobriment, que va traduir i prologar el jove publicista senyor Domènec de Bellmunt i que fou publicat per la Lliberia Catalònia, de Barcelona, durant l’estiu de 1927, en els mateixos dies en què l’il·lustre ex-Director de la Biblioteca Nacional de Lima era cridat a la capital catalana, per la Junta de l’Ateneu Barcelonès, a donar unes conferències sobre la tesi que ell sosté de l’origen català de Cristòfor Colom.
En aquell volum, que va tenir un èxit de llibreria extraordinari, i que, dit sigui de passada, hom ha de considerar com prolegòmens de l’actual, el traductor va esbossar una silueta ràpida, però segura i plena de simpatia i de respecte, d’aquest historiador peruà que ve a tergiversar i a commoure el camp dels estudis colombians. Deixarem, doncs, intacte aquella silueta, tant més que ja no és necessari presentar al públic català la personalitat del Dr. Ulloa, ja que les seves memorables conferències, a Barcelona, en un moment donat, en l’home del dia.
En temps com els d’ara, en què es publiquen, a França, llibres com el del difunt Marius André, La Véridique aventure de Christophe Colomb, que només es poden prendre com assaigs novel·lescs, però mai com obres històriques, hom remarca com el públic es deixa impressionar fàcilment per tota mena de narracions fantàstiques, i com els hi atorga, sense gens de control, i amb una lleugeresa invencible, un crèdit inexplicable. Misteris de la psicologia popular. Així hom falseja sovint les figures més prestigioses de la història, fent que el p´`ublic, ja de sí imaginatiu, els presti una fesomia que mai no varen tenir. Passi, quan això es fa sense altre esperit que el de divertir o de distreure la gent. O el de commoure-la. Els novel·listes, els poetes, tenen drets reconeguts, i no serem pas nosaltres que els contestarem. Passi, doncs, quan hom escriu novel·les. Però és inadmissible quan hom té la pretensió d’ésser o de semblar historiador (per be que escrigui “la novel·la” d’un home il·lustre) car la ciència històrica no admet fantasies. La ciència no s’ha de desviar de la seva comesa, que és el de la recerca de la veritat.
El Dr. Ulloa no s’ha proposat altra cosa, en els seus pregons i minuciosos estudis sobre el descobridor d’Amèrica, que aquest inflexible postulat de la ciència: recercar la veritat. Per això posa com a divisa de la seva tesi, destinada a obrir-se pas a desgrat de tots els prejudicis que s’adreçaran contra ella, aquelles encertadíssimes paraules de l’il·lustre Guyau, que resen així: “La veritat pot esperar. La veritat romandrà sempre jove i estarà sempre segura d’ésser reconeguda a la fi”.
Jaume dels Domenys
[Lluís Ulloa (1927) Noves proves de la catalanitat de Colom. Les grans falsetats de la tesi genovesa. Maisonneuve Frères, Paris, pàg. V-VIII]