En el volum segon hem plantejat el problema etnogràfic i hem procurat de demostrar com, sobre la Terra i des de temps que ultrapassa de molt les primeres notícies històriques, viuen poble amb caràcters etnogràfics perfectament definits, els quals es mantenen a través de tots els dominis temporals que sofreixen sense experimentar alteracions ètniques apreciables. Ja dintre l’època històrica hem provat com els jonis, els doris, els etruscos. els lígurs, els celtes… no eren més que pobles que en entrar en l’època imperial es constituïren en altres tants nuclis hegemònics, els quals, amb els dos processos agressius, estengueren el seu domini sobre grans extensions territorials, i això ha estat suficient perquè en alguns casos s’hagi batejat als territoris conquerits amb el nom dels seus dominadors temporals prescindint del nom dels pobladors autòctons. Així hem posat de manifest com els jonis i els doris, o hel·lens, el país d’origen dels quals és probablement al centre d’Europa, dominaren temporalment sobre les costes de l’Àsia Menor i sobre la península dels egeus; desaparegut llur domini i llur influència racial, aquestes regions han estat conegudes posteriorment com la Jònia i l’Hèl·lada, i tanmateix els únics habitants que subsisteixen són els descendents de les poblacions autòctones anteriors a aquestes invasions. El mateix hem demostrat que havia ocorregut a Itàlia respecte als invasors lígurs i etruscos i a la Península Ibèrica respecte als lígurs, ibers i celtes. Aquests imperis imposaren com a llengua oficial en els pobles conquerits llurs llengües, mentre quedaven oblidades o postergades les llengües autòctones. En la nostra cultura occidental l’imperi de Roma imposava la llengua del Laci, i els historiadors arriben a creure que aquesta substituí totalment les llengües autòctones fins a l’extrem de creure que aquestes desaparegueren i que en desintegrar-se l’imperi de Roma les llengües que apareixen no són més que llengües filles del llatí sense que tinguin res a veure amb les llengües autòctones d’abans de l’entrada a l’època imperial.
Ara es planteja el problema lingüístic de saber quines eren les llengües que parlaven abans de les invasions les poblacions autòctones i la influència real del llatí sobre elles. Procurarem de demostrar que el llatí no va substituir les llengües autòctones i que, durant el domini romà, aquests imposaren el llatí com a llengua oficial, però quan desaparegué el domini polític de Roma desaparegué així mateix el predomini de la llengua dels dominadors i les llengües autòctones tornaren a utilitzar-se no sols en el llenguatge corrent, que no deixaren d’usar sinó en el llenguatge escrit. Anem a exposar el nostre raonament.
Amb la desintegració dels imperis franc i sarraí i amb la Reconquesta reapareixen les llengües autòctones. El document més antic que es coneix escrit en una llengua hispànica són les Homilies d’Organyà i estan escrites en català. Seguiran documents en gallec i castellà. A aquestes llengües i a les que apareixen i es desenrotllen múltiples per Europa, hom els ha donat el nom de neollatines i s’ha admès fins avui i sense discussió visible que provenien de la modificació del llatí, que es considera que és la llengua que es parlava en tots els territoris de l’antic imperi de Roma. Considerem inconcebible que s’hagi mantingut i continuï mantenint-se semblant absurd, perquè, fins en el cas que no existís cap document provatori en sentit contrari, és suficient el simple raonament i el sentit comú per comprendre que no és possible que el llatí substituís totalment les llengües que es parlaven en els diversos països abans de la invasió romana. El raonament serà anàleg al que hem seguit per provar que a Espanya després de la invasió romana, i especialment quatre segles després d’haver acabat la seva dominació, no queda ni una sola gota de sang llatina, i el raonament de la llengua és encara més convincent que el de la sang. A Espanya hi arribaren uns quants generals i uns milers de soldats. Admetem, cosa que no és certa, que aquests soldats, que en llur majoria no eren romans, parlessin entre ells en llatí i que s’estenguessin per tota la península. En primer lloc, cal reconèixer el fet que mentre durà la guerra entre Cartago i Roma, i més encara durant la fase federal o de conquesta romana, és a dir, de lluita contra la població autòctona, la llengua llatina degué fer pocs prosèlits. al final d’aquesta fase és evident que els elements indígenes il·lustrats i que estaven en contacte amb els romans aprenguessin el llatí o l’utilitzessin en l’escriptura i, absorbits per l’esplendor de Roma, deixessin en desús la llengua pròpia; però és evident que la immensa majoria dels país, que respirava encara l’odi contra els romans, estigué molt lluny d’estudiar-lo i de comprendre’l. Acabada la fase federal i de conquesta, i entrats en la fase unitària i de pèrdua completa de la personalitat dels pobles hispànics, hom pot comprendre que aquests no oposessin resistència de cap mena a la penetració del llatí. De moment, tots els documents oficials, els documents, anaven escrits en la llengua del Laci; fins i tot podem creure que la part de la població indígena cultivada no sols coneixia el llató, sinó que fins i tot el parlava, però és absurd de creure que la classe mitjana abandonés la llengua pròpia fins a oblidar-la completament per substituir-la per la llengua llatina. I, si això ja és un absurd en si mateix, què direm de la població del camp, que era sense cap dubte la mes nombrosa i que en la seva majoria no tingué contacte ni amb un sol romà? ¿Com es pot comprendre que arribessin, no tan sols a parlar correntment entre ells el llatí, sinó ni tan sols a parlar correntment entre ells el llatí, sinó ni tan sols a entendre’l? Imaginem el nombre màxim de funcionaris romans, d’hispànics desitjosos d’aprendre el llatí. Nosaltres ens preguntem: ¿Com se les arreglaren la infinitat de pobles allunyats de les vies romanes que en llur vida no veieren ni sentiren parlar cap romà, per aprendre el llatí? Es podrà argüir que amb els segles el llatí anà penetrant i substituint les llengües autòctones, però el cas és que la seva influència durà un segle a tot estirar, puix que els dos primers d’invasió no poden ésser tinguts en compte, i en un segle no és possible que les llengües autòctones fossin eliminades per una llengua estrangera. Per si aquesta raonament no fos suficient, comparem el procés imperial romà amb el procés dels imperis moderns, i en primer lloc amb el de Castella. En acabar-se l’època de fraccionament que ara considerem i en constituir-se l’imperi espanyol (1479), existien a la península tres llengües perfectament formades i desenrotllades: la de la Meseta central o castellana, l’oriental catalano-valenciana, l’occidental o galaico-portuguesa i, a més, el basc. Han transcorregut fins avui cinc segles d’hegemonia de la llengua castellana, en què aquesta a pres la plaça oficial, en què ha tingut lloc la grandesa de l’imperi, que no desmereix en res de l’imperi romà. Hem passat la fase d’esplendor en què els pobles hispànics, identificats amb ell, perderen consciència de llur pròpia personalitat. I fins i tot encara dins la fase unitària i en plena decadència de l’imperi, recordem les classes distingides fent tot el possible per oblidar la pròpia llengua. Si afegim que en aquest segon cicle el nucli hegemònic s’ha trobat en el mateix centre de la península, el nombre de militars, de funcionaris i de població civil de llengua castellana que s’ha infiltrat entre els pobles ibèrics no castellans és infinitament major que la penetració llatina. Doncs bé: ¿quina ha estat la penetració de la llengua castellana dintre les altre àrees lingüístiques de la península? Pels voltants de l’any 1800 és el moment en què la influència castellana arriba al seu màxim. els catalans han oblidat l’ús de l’idioma escrit. És més: una minoria de la seva classe elevada ha fet l’impossible per oblidar la seva llengua vernacla a profit del castellà: doncs bé, tot i aquest grau de màxima depressió espiritual d’un poble, cal reconèixer que la immensa majoria dels catalans han continuat parlant en català. Si passem a regions on el català no ha iniciat encara, almenys en una escala apreciable, llur renaixement, com per exemple a València o al Rosselló, constatarem el mateix fenomen, o sia que, a les capitals, una minoria ha deixat d’utilitzar en la seva vida corrent el català. però aquest continua viu a les entranys del poble. Hem viscut els anys de màxima depressió del català. Aquest, durant la fase federal de l’imperi (1479-1714), no sols fou parlat, sinó que també era escrit. Durant els dos primers segles d’aquesta fase (1479-1600) és incontrovertible, no sols en els documents particulars, sinó en els oficials. Entrats en la fase unitària, és a dir. després del 1714, ens trobem que el poble continua en una infinitat de masies i cases de poble construïdes en aquestes dates, les quals, sobre la porta principal i en pedra tenen escrita la data de la construcció en català, i així mateix passa amb els documents oficials. L’abandó del català com a llengua escrita comprèn solament de mitjan segle XIX fins a les acaballes del mateix segle pel que es refereix a la massa del poble, puix que en el mateix moment en què aquest arriba a l’abandó complet de la seva llengua escrita els erudits han iniciat ja el seu renaixement. Doncs bé, tornant al primer cicle i, per consegüent, a la penetració del llatí entre els pobles ibèrics, acabarem el nostre raonament en pro de la subsistència de les llengües ibèriques sota el domini romà sumant als raonaments anteriors les proves documentals que ens permeten d’afirmar que les llengües autòctones no foren ja mai oblidades.
Hem dit que ja és absurd de creure que durant els dos primers segles de la invasió (fase federal) el llatí substituís lles llengües autòctones. Segueix la fase unitària, de la qual en veritat no tenim cap referència; però, entrats en la fase de desintegració romana, tenim ja proves evidents que les llengües autòctones continuaven essent parlades. El segle IV es descobreix a través dels textos que les llengües autòctones són vives i lluiten per manifestar-se i recobrar llur clloc. Sant Pacià, mort abans de l’any 391, en la seva predicació, diu: “No ha d’ésser censurat un llatí perquè parli llatí, ni un grec perquè parli grec, ni el qui és de Cartafo perquè parli cartaginès. Els medes, els egipcis, els hebreus, tenen llur llengua pròpia, la qual cosa es demostrà en la melodiosa diversificació de 120 parlars diferents”, i afegeix: “Creiem que cada un dels idiomes és una riquesa de Déu. El Laci, Egipte, Atenes, la Tràcia, Aràbia, Espanya, confessen Déu. Totes les llengües, les entén el Sant Esperit”. D’aquestes paraules es dedueix clarament que a Espanya, el segle IV, o sia al final de la dominació romana, es parlaven llengües altres que el llatí. Quina era aquesta llengua? Era una o eren diverses? El mateix sant Pacià és més explícit en el seu De similitude carnis peccati quan diu: “Això feies per a tots comunament. I per a aquells ètnics i per a aquests estimats bàrbars, bàrbars tant d’ànima com de llengua, els quals creien que llurs ídols no veurien la mort, tenies especials delicadeses; amb amorosa conversa i a cada u parlant la seva llengua, els insinuaves el coneixement del nostre Déu i en llur llengua bàrbara afirmaves l’hebraica evangèlica doctrina i podia dir bellament com l’apòstol: Vegeu com parlo la llengua de cada u de vosaltres”. I, aquestes paraules, les dedica a una dama de Catalunya.
És, doncs, indiscutible que a Espanya es parlaven altres llengües que el llatí, i, si es parlaven altres llengües que el llatí, ¿quines podien ésser aquestes sinó les llengües autòctones que no deixà de parlar el poble, especialment aquell que habitava en llocs i pobles apartats de les vies de comunicació? si el llatí no aconseguí de fer desaparèixer els idiomes ibèrics, menys ho aconseguiren el nous invasors, gots, àrabs i francs, i, per tant, les llengües ibèriques que apareixen els segles X i XI no poden ésser altres que les llengües hispàniques que hem trobat en la primera època de fraccionament demogràfic. Només un canvi important té lloc: l’alfabet. En renéixer els pobles hispànics, aquests substitueixen els signes ibèrics per les lletres de l’alfabet llatí, idènticament a com posteriorment els danesos substituïren llur escriptura rúnica per la llatina. el Problema consisteix, doncs, a descobrir el valor d’aquests signes en relació amb les lletres de l’alfabet llatí. El dia que això s’aconsegueixi, es podran desxifrar segurament els rars textos que coneixem escrits en els alfabets ibèrics.
L’argument més important que s’ha donat per atribuir al llatí la paternitat de totes les llengües “neollatines” ha estat el fet que aquestes llengües són d’arrel llatina, però aquesta no és una raó convincent, puix que el que segurament passava és que les diverses llengües dels pobles mediterranis tenien una gran semblança entre elles, probablement pel fet que procedeixen d’una diversificació molt anterior. Però a més sabem que els romans adoptaren i es feren seus molts objectes, armes i instruments dels diversos pobles conquerits, i també n’adoptaren el nom, és a dir que molts noms atribuïts al llatí eren noms que procedien dels països conquerits.
Arribats a la conclusió que a Espanya el llatí no exercí més que un domini oficial, mentre es mantenien vivies les llengües vernacles, es comprèn que el mateix fenomen es repetí en la resta dels països dominats. Es comprèn així mateix que, com més allunyats aquests del centre hegemònic, tant més escassa fou la influència del llatí.
Assentat, doncs, que en iniciar-se el procés creador Europa era un mosaic de pobles lliures cadascun amb la seva llengua pròpia, vegem ara com el procés lingüístic evoluciona igual que els altres d’acord amb l’avança de l’onada creadora.
[Alexandre Deulofeu (1976) El problema lingüístic. Capítol 6 de Catalunya mare de la cultura europea. Volum 7 de Matemàtica de la Història. Emporitana, Figueres. Pàg. 56-63]
Nota: moltes de les suposicions lingüístiques exposades en aquest capítol per Alexandre Deulofeu, s’han demostrat incertes. En un proper afegitó les aclariré. El que compte, però, és l’admirable llibertat de pensament de Deulofeu. (Xauxa)
