Començarem per assenyalar la paradoxa que pot molt ben justificar la paradoxa esmentada d’En Pella i d’En Coroleu, que mai Catalunya ha estat tan identificada amb la resta d’Espanya, i, sobretot, amb Castella, i identificada i lliurada a la influència castellana, com quan els diputats del poble català van anar a Cádiz a substituir els diputats que representaven els organismes de la monarquia absoluta espanyola per inaugurar l’hegemonia.
Mai Catalunya havia estat més lluny de pensar en la reconquesta de la seva independència política ni mai havia desitjat més intensament la identificació política, moral i material amb Espanya, i podem dir, sense por d’exagerar, que com més els catalans ens desvetllàvem i deixondíem de la llarga decadència passada sota l’hegemonia castellana, que si el nostre cos l’havia rebutjada, la nostra ànima l’havia volguda i desitjada, més castellans ens sentíem, fins al punt que, oblidant no sols la nostra ànima medieval, sinó la primera reacció feta al segle XVII sota els auspicis del rector de Vallfogona, de Pau Claris i d’altres catalans notables, la renaixença iniciada intensificava de tal manera la influència castellana, com sense anar més lluny ho explica el fet que el mateix Doctor Dou i el mateix Campmany, que van ser els inspiradors de la catalanitat que nosaltres evidenciarem en les Corts de Cádiz, van escriure i publicar llurs obres esmentades en llengua castellana, en les quals en aquesta llengua es tractava per primera vegada de la història del nostre dret particular i de la nostra constitució política, ço és, que si per un cantó seguien la tradició de la cultura castellana implantada a Catalunya al segle XVI, per altre cantó esbrinaven la nostra ànima i les nostres tradicions, ço és, que renaixien en castellà.
I aquesta influència castellana va anar seguint sent tan forta i constant, que el primer gran impuls del nostre renaixement es va fer en el precís moment en què aquesta influència va arribar al paroxisme, com veurem en el capítol que parlarà d’aquest renaixement, durant el qual la idea suprema dels catalans era ser completament castellans, perquè es veu que l’empenta hegemònica castellana dels segles XVI i XVII havia estat tan intensa, que no sols persistia en el moment en què Catalunya esdevenia intensament hegemònica, sinó que podem dir que augmentava en raó directa de la nostra força hegemònica mateixa, perquè, com més forts érem, més castellans ens sentíem.
És clar que al fons de totes aquestes manifestacions de la vida catalana removent-se sota la capa castellana, hi havia un alè de catalanitat que enamorava i que és el que ha d’esclatar a finals del mateix segle XIX, i que no sols queda demostrat pel mateix fet de l’hegemonia catalana que s’inicia tan fortament, sinó pels mateixos treballs d’estudi de la nostra tradició que, encara que no van constituir un cicle important d’estudis, no deixen d’haver sigut ordenats i publicats a despeses de la Junta de Comerç, com hem dit en esmentar l’obra de l’il·lustre Campmany.
Però per tal de fer veure si els catalans, en el moment de començar la nostra hegemonia política, estàvem lluny del pensament de reconstituir la personalitat política catalana, només cal esmentar el fet cabdal que, quan en aquells moments que ara historiem, l’emperador Napoleó, a l’època de la invasió francesa a Espanya, ens va proposar la reconstitució de l’antiga nació catalana, no sols ningú no el va escoltar, sinó que quan els nostres besavis, que, com ja hem dit, feia molt de temps que havien desterrat dels papers i dels llibres la llengua catalana per tal de substituir-la per la castellana, van veure que Napoleó Bonaparte va ordenar manu militari l’oficialitat de la llengua catalana, obligant a la publicació en català del diari de Barcelona, conegut pel Brusi, del qual tindrem ocasió de parlar en aquesta història, en lloc de sentir renéixer el sentiment catalanista de pàtria catalana, els va faltar temps per tal de tornar-lo a publicar de seguida en castellà, quan el domini del gran emperador Napoleó I o dels seus representants a Catalunya va haver desaparegut.
Algú ens podrà dir que els catalans d’aquella època es recordaven dels enganys de la França de Richelieu i Mazari a Catalunya, i que el poble català es va pensar que Napoleó l’enganyaria tal com aquests dos cardenals ens van enganyar al segle XVII, en temps de Felip IV, quan Catalunya es va aliar amb França contra Espanya; però a part que és segur que Napoleó el hauria enganyat com els va enganyar la França de Lluís XIV, perquè no cal ser gaire astut per veure que les promeses i els oferiments de Napoleó eren falsedats, consta per la documentació de l’època que no solament Catalunya havia perdut el sentiment i el desig de la nacionalitat i de la independència, sinó que, malgrat no fer encara un segle, ja havia oblidat del tot igualment l’odi a França del temps de Felip IV que havia produït la guerra de Catalunya contra les tropes de Felip V, de manera que podem dir que no va ser ni l’odi a França ni la por de la falsedat napoleònica ço que va fer menysprear la reconstitució política de Catalunya, sinó la identificació absoluta amb Espanya.
També ens podrien dir, si volguessin, que aquesta guerra dels temps de la invasió de les tropes franceses de Napoleó, en la qual Espanya va lluitar contra França, i sobretot la guerra de Catalunya, no va ser feta sota la fèrula d’una organització general de l’estat espanyol, perquè la guerra de la independència, més que una guerra d’Espanya conjunta, va ser una guerra de regions que lluitaven per la independència independentment les unes de les altres, contra els exercits de l’imperi francès, com en totes les guerres contra les invasions d’Espanya, que han estat sempre defenses regionals, com veiem en la invasió cartaginesa, en la romana, en la goda que va portar la unitat política de l’Estat espanyol fundant la unitat d’Espanya, i en la musulmana, que, desfent aquesta unitat, va reconstruir la divisió regional en les nacionalitats espanyoles que havien estat esborrades momentàniament per la dominació goda, que encara que Catalunya, durant el primer temps de la monarquia d’aquesta dominació, va ser la capital d’Espanya, en els darrers temps es va sublevar contra la unitat espanyola en temps del rei Vamva i del general Paul, que dirigia les forces catalanes sublevades que volien declarar la independència de Catalunya a l’època de la monarquia visigòtica.
Però el fet que en la guerra de la independència d’Espanya contra França, Catalunya lluités, com va lluitar, sense quasi cap relació amb les altres regions espanyoles tampoc no té cap mena de relació amb la personalitat nacional catalana, ni amb la independència de Catalunya que havia anat desapareixent des de feia molt de temps, com demostren igualment els documents de l’e`poca que nosaltres hem consultat diferents vegades per assumptes diferents.
(continuarà)
[Francesc Pujols (1926) Estat de Catalunya en començar l'hegemonia. Capítol II del Llibre 1er o del passat. Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola (2 vols). R. Tobella impressor, Barcelona, pàg. 145-149]
