Arxivat per a Gener, 2009

Sumari del “Concepte general de la Ciència catalana”

24 Gener 2009 a 12:00 · Arxivat sota Ciència catalana universal ·Etiquetat , , , , , , ,

Pròleg

LLIBRE PRIMER O DEL PASSAT
Cap. I   Començament i presentació de la ciència catalana
Cap. II   Els amos del pensament medieval
Cap. III   Vida d’en Ramon Llull i naixement de la ciència catalana
Cap. IV   La follia d’en Ramon Llull i el projecte de conversió universal
Cap. V   L’ambició
Cap. VI   La ciència
Cap. VII   Fundació de la ciència catalana
Cap. VIII   Exposició i anàlisi dels sistema lul·lià
Cap. IX   Crítica de la ciència lul·liana
Cap. X   La ciència catalana i la Sumpèctica
Cap. XI   Situació i descripció de l’Ars magna
Cap. XII   Judici de l’Ars magna
Cap. XIII   Obres completes d’en Ramon Llull
Cap. XIV   Les ciències particulars
Cap. XV   La poesia lul·liana
Cap. XVI   La posteritat d’en Ramon Llull
Cap. XVII   La filosofia lul·liana comparada
Cap. XVIII   Punts de partida de la filosofia peripatètica i de la filosofia lul·liana
Cap. XIX   Plató, Aristòtil i Ramon Llull
Cap. XX   L’objectiu de sant Tomàs
Cap. XXI   La Summa teològica
Cap. XXII   Sant Tomàs, Duns Scot i Ramon Llull
Cap. XXIII   Sant Tomàs i Duns Scot
Cap. XXIV   Superioritat de Ramon Llull sobre Sant Tomàs i Duns Scot
Cap. XXV   Plató, Llull i Hegel
Cap. XXVI   Grandesa del pensament lul·lià
Cap. XXVII   Ramón Llull, màrtir de la ciència universal
Cap. XXVIII   La reforma lul·liana
Cap. XXIX   El misticisme d’en Ramon Llull
Cap. XXX   Literatura filosòfica catalana medieval
Cap. XXXI   Ramon Sibiuda
Cap. XXXII   La Teologia natural
Cap. XXXIII   La Renaixença
Cap. XXXIV   Catalunya i la Renaixença
Cap. XXXV   Joan Lluís Vives
Cap. XXXVI   Segle XVII i segle XVIII. Des de darreries del XVI a primeries del XIX
Cap. XXXVII   Característiques generals comparades de la filosofia septentrional i de la meridional
Cap. XXXVIII Fonaments de la filosofia septentrional
Cap. XXXIX   El renaixement de Catalunya i l’escola filosòfica catòlica catalana d’en Balmes i altres
Cap. XL   Balmes
Cap. XLI   Llorenç
Cap. XLII   Les ciències ètiques de la filosofia catalana
Cap. XLIII   Anton Comelles
Cap. XLIV   Resum de la segona època
Cap. XLV   La inventiva catalana
Cap. XLVI   La política d’en Pi i Margall
Cap. XLVII   Les ciències particulars a Catalunya
Cap. XLVIII   Acabament de la filosofia septentrional
Cap. XLIX   Triomf de la filosofia septentrional a Catalunya
Cap. L   Ernest Vendrell
Cap. LI   Pere Coromines
Cap. LII   La geologia catòlica a Catalunya
Cap. LIII   Teories catalanes de la immunitat
Cap. LIV     La filologia
Cap. LV      La biologia
···/···
Cap. LXV    La catalanitat d’Ors

LLIBRE SEGON O DEL PRESENT
Cap. I         Introducció al pensament català contemporani
···/···
Cap. XV     Comparació final de les hipòtesis i de les llegendes

LLIBRE TERCER O DEL FUTUR
Cap. I         L’esdevenidor de la ciència catalana
···/···
Cap. XVIII   La dominació catalana
Cap. XIX     Garanties finals de la missió catalana

Comentaris desactivats

Pròleg al “Concepte general de la Ciència catalana”

21 Gener 2009 a 12:00 · Arxivat sota Ciència catalana universal

Encara que aquest llibre no passarà d’ésser més que un resum o compendi del que podria ésser, si volguéssim apurar la matèria que l’omple, i estendre tot el tema d’una banda a l’altre, com els domassos que es posen als balcons per les festes assenyalades, contindrà el passat, el present i el futur de la ciència catalana, tocant els quatre punts principals de la qüestió, per a fer-la veure clara als nostres llegidors, que, si són catalans, ens ho agrairan molt i si no ho són també, perquè en allò que afecta a la ciència catalana els catalans hi podem guanyar molt, els que no ho són no hi poden perdre res, com es veurà pel que anirem dient en aquest llibre dedicat a la nostra ciència, que fora de quatre comentaris que se n’han fet en qualques monografies dels nostres principals pensadors encara no ha esta mai historiada amb independència, perquè fins ara s’ha historiat sempre barrejant-le amb la castellana, amb el títol general de ciència espanyola, i l’únic català que la va estudiar separant-la de la castellana, que és tan diferent de la nostra com la nit i el dia, va ésser en Torras i Bages, que després vaa ésser bisbe de Vic, i que la va historiar barrejant-la amb la història de la poesia, del dret, de la religió i d’altres rams de l’activitat humana, en la seva obra patriòtica titulada La tradició catalana, que és allí on diu que el pensament català vol cercar, motu propio, els fonaments racionals de la cosa, caminant amb els seus propis peus i no que el portin, fugint de la submissió als homes i volent ésser només que súbdit de la veritat, perquè diu que el català és pràctic, moderat i enemic de fantasies. I després de fer aquest judici, que no solament és exacte sinó que coincideix exactament amb el de tots els qui han estudiat la nostra ciència, passa a sostenir alguns errors que denoten que si va ésser el primer d’historiar la ciència catalana, té el defecte de no haver-la sabut caracteritzar i no haver-la estudiada com la principal manifestació que és de Catalunya, i que, com els nostres llegidors podran veure, són uns errors que no s’expliquen en un escriptor de l’alçada d’un Torras i Bages i molt menys en un home que estudia les característiques de la seva pàtria, que és quan la intel·ligència s’esmola i a vegades hi veu molt més del que hi ha.

El primer i principal d’aquests errors errors és comparar, com compara, la filosofia catalana amb la filosofia de la Roma antiga i dir que no ha tingut cap originalitat, que és una afirmació, que al cap de quatre ratlles l’ha de negar, dient que s’ha de fer l’excepció d’en Ramón Llull i de l’escola lul·liana, que ell mateix, amb paraules textuals, diu que és una excepció grandiosa, i, com si això fos tot, encara es descuida de l’originalitat d’en Ramon Sibiuda, que com ell havia de saber tan bé com nosaltres, perquè el va estudiar, no solament és original, sinó que és el qui ho és més de la terra, i la raó que dóna per a dir que l’escola catalana no ha estat original és la que als catalans no ens agrada la gimnàstica mental que no té cap més objecte, com ell diu molt bé, que el lluir les forces intel·lectuals davant dels altres, com si no fer aquesta ostentació i no voler aquest lluïment siposessin manca d’originalitat, que a part que la poden trobar de sobres en molts dels pensadors que aniran sortint en aquesta història, com el mateix Torras i Bages reconeix palesament, creiem que l’originalitat de les escoles tant pot estar en el tema com en la direcció del pensament i, com anirem veient, l’escola catalana té l’originalitat i unitat de tema i de direcció.

(continuarà)

Comentaris desactivats

Començament i presentació de la Ciència catalana

20 Gener 2009 a 12:00 · Arxivat sota Ciència catalana universal

Tots els que hem llegit la història de Catalunya, sabem que de totes les florides de la nostra pàtria, la més important i l’única que mereix ésser considerada com una època de vida internacional amb el consegüent domini, és l’Edat Mitjana, que va durar fins a principis del Renaixement, que va ésser quan Catalunya es va tornar a ficar sota terra per a tornar a sortir despullada del gòtic i de l’Edat Mitjana, al cap d’un segle, que va ésser quan va fer la guerra a Espanya i a França, abans de tornar-se a enfonsar un altre segle abans de treure la florida actual, i si dels senyals de vida que va donar al temps antic mentre van durar les invasions dels cartaginesos i dels romans i abans, no se’n coneix cap manifestació científica perquè només ens en queden mostres de les facultats guerreres dels catalans de l’època, l’Edat Mitjana va ésser no solament la que va decidir l’entrada de Catalunya al moviment científic universal, sinó que el segle XIII va ésser el que va inaugurar la nostra ciència, que no tenia precedents, perquè no se’n troba cap rastre, fora de l’excepció del segle IV que presenta Pau Orors, en llatí Orosí, que era fill del camp de Tarragona o de Tarragona mateix, que encara que no va ésser pròpiament home de ciència, ha d’ésser esmentat en aquesta història, nou segles abans de començar, perquè no deixa d’ésser el primer vestigi que es troba, i encara que no es pugui comparar ni de lluny a moltes de les principals figures que aniran sortint en aquest llibre, que és el llibre del passat, no deixa d’ésser el primer que des de la seva esfera va fer treballs que es relacionen poc o molt amb el moviment científic d’aquella època, perquè va ésser apologista de la doctrina cristiana i historiador de molta consideració, perquè va escriure una història universal que per menció de totes les malvestats que ha passat el món des de la creació fins als temps de l’autor i una de les coses que el van ocupar es va ésser la propaganda catòlica contra les heretgies fins al punt que, per a poder-les combatre amb més fonament de causa, va emprendre un viatge per anar a fer una visita a sant Agustí, que el va rebre molt bé, perquè li donés arguments contra les heretgies que havien fet més mal que les espases dels bàrbars del Nord, segons diu el mateix sant Agustí, parlant d’aquesta qüestió en la carta de recomanació que va escriure a Sant Jeroni recomanant-li en Pau Orors, que després el va anar a veure pel mateix assumpte, seguint els consells de sant Agustí, que li va dir que sant Jeroni el podria informar millor, que és una carta que comença dient: “Ecce venit ad me religiosus juvenils“, perquè l’Orors aleshores era jove i sant Agustí li diu germà per la fe, fill per l’edat i company de carrera per la professió sacerdotal, declarant que era un home d’enteniment despert, que tenia molt bona conversació i que era molt estudiós, que són tres judicis que corresponen exactament als tres judicis de Venanci, de Gennadi i de Gelasi, perquè Venanci li diu acutus, que vol dir agut, quan diu allò de: “Quod tonat Ambrosius, Hieonymusque coruscat, sive Agustinus fonte fluentes rigat, Sedulius dulcis, quod Orosius ed it acutus“, que és el que dèiem d’agut; de la mateixa manera que Gennadi li diu historiador eloqüent i Gelasi I, que era papa, li diu erudit; i com que després d’aquest escriptor, no es presenta cap més notable, saltarem nou segles i passarem directament al segle XIII que és quan comença de debò el moviment científic català, que perquè els nostres llegidors es facin càrrec de com estaven les coses quan va començar, direm quatre paraules per a explicar la situació, perquè s’ha de saber que la ciència catalana es va presentar en el precís moment de la consumació definitiva de la unió del Nord i del Sud sobre Catalunya, que va resultar de la coincidència dels bàrbars del Nord i del cristianisme que venia del Sud, que després de tants segles de cohabitació constant, que no són quatre dies, va venir un moment que tot va quedar ple fins el capdamunt, dels resultats d’aquesta unió feta a base de la gent dels Septentrió, que és boirós i humit, i de les llegendes bíbliques i cristianes que vénen del Sud, que és ple de tenebre travessades per resplendors que enlluernen i el segle XIII que va ésser el punt més alt d’aquest doble joc d’influències, no solament representa el súmmum de la confluència de les boires i les tenebres, sinó que és la major edat de la religió cristiana, que havia arribat a produir els dogmes o sigui els articles de la fe, que tenen una alçada mental que actualment encara no l’ha assolida la ciència dintre l’esfera d’acció que li és pròpia, perquè si és cert, i molt cert, que la fe per enlairada que digui ni pot arribar mai a ésser un equivalent ni un substitut de la ciència, també ho és que posades al mateix nivell, i anant cada una per allà on l’enfila, els dogmes van pujar molt més amunt que la ciència i no hi ha cap sistema científic, ni passat ni actual, que arribi ni de molt a l’alçada del sistema de la fe d’aquella època, que és una cosa de l’altre món per l’elevació que té, i que és un fet que volem que consti en lletres de motlle, perquè essent una veritat com un temple, encara no s’ha fet constar mai, i que explica el perquè essent la ciència com a ciència trenta mil vegades a la fe, no l’ha poguda vèncer mentre no canviï de tàctica.

I explicada la situació religiosa de l’època, per a explicar la científica direm que si, fins al segle XII, havia dominat sempre i en tota la línia el cristianisme neoplatònic, va venir un moment que aquesta fe tan gran que havia anat pujant per graus fins als dogmes més sublims que es puguin concebre, es va trobar amb una reacció contra el mètode neoplatònic que l’acompanyava, que va coincidir amb l’entrada triomfal de l’averroisme, que havia nascut entre els moros de l’escola de Còrdova, i que es va estendre de seguida per tota la cristianitat pitjor que taca d’oli, i que nosaltres reconeixent que va ésser la primera envestida que per comptes d’enlairar la ciència per posar-la al nivell de la dogmàtica enemiga la va rebaixar fins a les potes dels cavalls, perquè va coincidir amb el criteri materialista i vulgar que tenen tots els pobles de la terra de manera que l’èxit de l’averroisme que va créixer en progressió geomètrica, va tenir del fet que representava el criteri mesquí de la gent, que quan es tracta d’atacar els principis elevats, sempre fa un i s’ajunta als qui els ataquen.

I perquè això es comprengi entre els qui no sabem el que era l’averroisme els direm que era l’ateisme materialista modern, o sigui, la filosofia popular actual, que és la filosofia de tots els pobles incloent-hi els temps del fanatisme cristià, perquè una cosa és practicar la doctrina cristiana per ignorància i temor, i una altra comprendre i admirar la sublimitat dels dogmes, perquè l’enteniment dels mateixos fanàtics d’aquella època, no passava ni va passar mai de la concepció materialista i atea que és l’única que cap en els enteniments que s’arrosseguen per terra com un drap brut, i per això aquesta filosofia materialista que fa riure i que és la que representa un mínimum de comprensió, dominava el pensament del segle XIII sota la capa de la religió, que era una capa que s’arnava independentment de l’ateisme que la desteixia, perquè si els dogmes són sublims i el materialisme és vulgar, tan falsos i errats són els dogmes com el materialisme o averroisme, que és una cosa que nosaltres la podem dir perquè ni la sublimitat ni la vulgaritat no en han de fer fer ni un pas més ni un pas menys que ens aparti del camí de la Veritat, ni ens ha d’enlluernar ni desil·lusionar ni l’una cosa ni l’altra, perquè la primera condició dels qui volem la veritat és la d’ésser imparcials passi el que passi, i per això ara tenim el gust de fer constar una vegada més la gran diferència que hi ha entre la dogmàtica i el materialisme, partint del principi que tant hem d’atacar l’una com l’altre.

I davant d’aquestes dues ales de l’error desplegades sobre Europa, els grans savis cristians del segle XIII, que no eren com els moros, perquè de tot hi havia, admentent com admentien els dogmes a ulls clucs i rebutjant l’averroisme, posats entre l’espasa i la paret per a defensar la fe i combatre les doctrines d’Averrois, van obrir els ulls i es van considerar obligats perquè no tenien més remei a fer el que no podien fer, que era anar a la demostració dels articles de la fe cristian, que és una demostració contrària als preceptes de l’Església catòlica, que encara que els dogmes es poguessin demostrar, la prohibiria, perequè el mèrit de la fe radica precisament en la creença sense la demostració, perquè segons els manaments de totes les falses religions, entenent per falses les que barregen la religió amb la moral i les llegendes miraculoses, la fe ha de venir de la voluntat i no de l’enteniment, que és una cosa que des de llur punt d’albir es comprèn molt bé, perquè partint del principi de barrejar la moral i les llegendes amb els elements fonamentals de la religió la part moral demana una submissió de la voluntat i la part llegendària i miraculosa, una creença sense demostració perquè ja se sap que els miracles no es poden demostrar, però com que l’averroisme empenyia i si en la forma no dominava en el fons convencia a tothom per les raons que havem dit, els homes de ciència no dormien i com que par altra part també ja hem dit que, ultra l’averroisme, a tot arreu hi havia una reacció del mètode experimental contra el mètode platònic dels dotze primers segles de l’era cristiana, que va ésser presidida per Sant Agustí, resulta que els homes de ciència no solament havien de demostrar els articles de la fe catòlica per a defensar-los dels moros que anaven guiats per Averrois que havia començat pere enderrocar Mahoma, sinó que havien de trobar un mètode nou que fos més bo que el d’Abelart, direm que aquests dos homes que dominaven els corrents generals amb els tres que el segle XIII es van presentar portant un mètode nou cada u, que van ésser sant Tomàs, Duns Scot i Ramon Llull, tots cinc van quedar els amos del pensament medieval, que és pròpiament el pensament del segle XIII perquè no hi ha cap segle que el representi tan bé, i, coneguts aquests amos i llur manera de pensar, veurem com es va fer la presentació de la ciència catalana, que es va presentar en aquell segle que va coincidir amb l’època màxima de la història medieval de Catalunya, tal com la va deixar el rei Jaume, que és la figura capital de la nostra història i allí podran veure els nostres llegidors no solament la ciència catalana, sinó la manera de resoldre el problema de les relacions entre la ciència i la impossibilitat i la impietat que suposava voler demostrar la fe, que era el gran conflicte de l’època i, que, entre parèntesis sigui dit, no té res a veure amb el conflicte modern entre la religió i la ciència, que no és tal conflicte perquè el que és incompatible amb la ciència és la part llegendària i miraculosa que serveix de base als dogmes de les falses religions com el cristianisme i totes les altres antigues i modernes, perquè la religió per ella mateixa no solament no és incompatible amb la ciència, sinó que n’és una conseqüència lògica i necessària, que és una cosa que ara la fem constar amb totes les lletres, perquè un dia o altre hi haurem d’insistir en altres obres, quan estudiarem les religions per separar-les de la moral i de les llegendes que actualment les involucren i les desacrediten perquè no deixen veure els elements reals i positius que contenen.

[Francesc Pujols (1918 ) Començament i presentació de la Ciència catalana. Capítol I del Llibre 1er o del Passat. Concepte general de la Ciència catalana. Galeries Laietanes - Antoni López, Barcelona]

Comentaris desactivats

Els amos del pensament medieval

19 Gener 2009 a 12:00 · Arxivat sota Ciència catalana universal ·Etiquetat , , , , , , , , , , ,

Si fins el segle XII va dominar sempre el cristianisme neoplatònic, com hem dit en el capítol passat, que és el primer d’aquest llibre (Concepte General de la Ciència Catalana de Francesc Pujols), en aquell mateix segle començaven a pujar l’escenari del pensament l’una darrera l’altre, vestides amb indumentària de l’època, les cinc figures del segle XII i del segle XIII, que són Abelard, que era francès; Averrois, que era moro; sant Tomàs, que era italià del sud; Duns Scot, que s’ha dit si era d’Irlanda, d’Escòcia o de la mateixa Anglaterra, i que a nosaltres ens és igual per al cas, perquè el que ens interessa és que era del Septentrió, i finalment, darrera de tots, Ramon Llull, que era català com nosaltres, i recomanem als nostre llegidors que s’hi fixin, perquè és l’actor que ha de representar el primer paper d’aquesta obra; i un cop aquests cinc homes que tornen de l’altre món amb el vestit que els arriba fins els peus posats sobre l’escena de la ciència, si n’estudien les notes que van donar en vida, quan eren al món com nosaltres hi som ara, respirant l’aire que respirem, i els il·luminava el mateix sol que ens il·lumina, que és una cosa que sembla que no pugui ésser després de tants segles, no solament trobarem que són una mostra de la manera de pensar de cada una de les terres que representaven en vida, sinó que aquesta manera particular de pensar ha arribat fins ara i avui, i cada terra d’aquelles pensa de la mateixa manera que pensava en aquells temps, i potser molt temps abans i tot, perquè encara que no ho sabem, tenim prou elements per a suposar-hi; i així veiem que dels cinc homes de què parlem, i que presentarem amb alguna pinzellada biogràfica, ve Abelard, i filosofant segons el mètode que han seguit sempre i segueixen els francesos d’aplicar la raó a l’inversemblant, es proposa demostrar els articles de la fe per mitjà de la raó, com diu que li demanaven els seus deixebles, que naturalment és una demostració impossible, que quan es practica perjudicant-les totes dues, perjudica més la raó que la fe; i qui diu Abelard, diu Averrois, que es presenta al mercat intel·lectual portant les obres d’Aristòtil comentades, per fer-les conèixer als cristians, i surt amb la teoria que una cosa és la fe i una altra la ciència, de manera que quan es contradiguin, segons ell, no hi vol dir res i l’una no té res a veure amb l’altra, del que en dedueix que se les ha de deixar viure totes dues sense fer-les barallar com gat i fos; i ve sant Tomàs, que era fill del castell de Rosaseca de prop del poble d’Aquí, i per això li deien sant Tomàs d’Aquí, que és un poble que hi ha o hi havia a la Sicília, perquè no sabem si encara existeix; i aquest home, que de tots els que hem anomenat va ésser el que, com veurem més endavant, va quedar l’amo de la qüestió que es discutia, perquè els altres, qui més aviat qui més tard, tots es van haver de retirar de les esglésies que representaven, va venir amb la teoria que els articles de la fe no s’havien de discutir, sinó que s’havien de creure i acceptar com a veritats per a treballar-hi com es treballa sobre qualsevol altre fet; perquè, segons ell deia, no solament no contradiuen la raó sinó que li donen ales i forces; de manera que ell raonava tant com pugui enraonar un altre, partint del principi que els articles de la fe catòlica eren tan certs i evidents com que nosaltres som els autors d’aquest llibre que ara tenim entre mans; i agafant aquests articles els feia servir de materials científics, sense cap escrúpol i amb tota naturalitat; perquè el que ell volia era arribar a dir que déu estava subjecte a la moral com qualsevol de nosaltres, el que, com demostrarem en un article dedicat a Sant Tomàs, és la concepció més romana que es pot tenir de la ciència; perquè així com els romans del temps antic, que van ésser els clàssics del dret i de la legislació, volien subjectar tot l’univers a la fórmula ètica clàssica, sant Tomàs hi va voler subjectar Déu, amb la particularitat notabilíssima que, dintre el fanatisme cristià que el dominava, va ésser dels primers de ressuscitar fins a cert punt el Dret romà, encara que el va vestir amb la casulla gòtica i la tiara papal.

I si seguint el paral·lel entre pensadors i la manera de pensar del país que els va veure néixer, passem de sant Tomàs a Duns Scot, que era un frare franciscà que anava descalç i menjava pa i aigua i tenia el pensament com una agulla que ho travessava tot, com ho demostra el fet que se l’hagi anomenat el doctor subtil, i que va morir quan tenia trenta-quatre anys, és el formulador de la filosofia septentrional, com demostrarem en els estudis que farem d’aquesta filosofia en altres capítols d’aquesta mateixa obra, perquè va ésser el qui va formular per primera vegada el principi de la supremacia de la voluntat, que havia d’acabar en punta en temps de Kant i Schopenhauer; i perquè es vegi palesament, copiarem textualment la fórmula de Duns Scot i la deixarem en llatí tal com ell la va escriure, i direm que deia: “Voluntas est superior intellectu”, advertint als nostres llegidors que aquest frare franciscà, que era el contrincant de sant Tomàs i que els franciscans portaven pertot arreu i per totes les universitats perquè argumentés contra la doctrina tomista, va concebre el seu sistema genial com una reacció en contra; perquè sant Tomàs deia i sostenia que si Déu seguia i volia la moral, era perquè la moral era la moral per ella mateixa, o sigui que era bona independentment de la voluntat de Déu, Duns Scot des del Septentrió responia i deia que no hi podia haver res superior a la voluntat de déu, i que si la moral era bona, era perquè Déu ho volia, perquè segons ell totes les coses són un producte de la voluntat; que, com veurem més endavant, és el que avui sosté tot el pensament septentrional tant l’alemany i l’anglès com el francès; i partint d’aquest principi Duns Scot, en parlar de les relacions entre la ciència i la fe, que era el problema capital que els ocupava, va sostenir que calia arribar al coneixement de l’essència de déu per un camí que no fos el de la raó, que és el que diuen tots els pensadors moderns des de Kant fins a Bergson, i així va ésser com va fundar tot l’edifici de la filosofia septentrional, contra sant Tomàs, que deia que Déu no solament era l’ésser més intel·ligent que hi havia, sinó que era la intel·ligència mateixa.

Doncs bé, citats aquests quatre pensadors que representen amb tanta propietat llur respectiva terra, perquè: primera, avui els francesos segueixen la mateixa tàctica d’Abelard de demostrar per mitjà de la raó ço que la nega, com, per exemple, modernament ho podem veure en la defensa que fan de la filosofia de la voluntat com a base única i universal del món, de la mateixa manera que Abelard volia demostrar la fe que també la nega; segona, els moros, que avui encara materialitzen la religió i si no segueixen el camí d’Averrois és perquè no solament no han anat avençant, ni s’han aturat allí on els va deixar, sinó que han reculat fins als temps primitius de la història dels pobles; tercera, els italians, que com si fossin al temps de Roma, i si avui no estiguessin com estan i si no s’hagessin germanitzat fins al moll dels ossos, farien el mateix que feien en temps de sant Tomàs, i quarta i última, el Septentrió, que després de la coincidència que hem dit que avui tenia amb duns scot ja no hem de dir res més; ens queda Ramon Llull com l’última carta que ens hem de jugar en la solució del problema que tenim sobre la taula, i que s’ocupa de les relacions entre la ciència i la fe que ara es veurà com i de quina manera el volia resoldre apartant-se de totes les tàctiques dels filosops esmentats, i assenyalant l’únic camí veritablement científic i definitivament racional i real, presentant-se com el sol que amb els raigs del Nord aparta i desfà les boires, amb els del Sud travessa les tenebres, amb els de llevant, que arriben fins a la Grècia antiga, atura sant Tomàs, Plató i Aristòtil, i amb els de ponent, que són els més brillants, espanta i aterra els moros de l’escola de Còrdova, presidida per Averrois i fa veure la diferència radical del que anys a venir va ésser la mísitica castellana, que els omple la literatura i el misticisme lul·lià, que té un fonament científic que no crema els drets de l’enteniment, com amb aquestes pròpies paraules va haver de reconèixer el mateix Menéndez y Pelayo, en el discurs que va fer a palma de mallorca, perquè el famós Ramon Llull, que avui encara és tingut per nigromàntic i que va ésser anomenat Ramon el foll, pels seus projectes més que atrevits, va ésser el qui va veure que les relacions entre la ciència i la fe no eren les de supeditació de la fe a la raó, com volia Abelard; ni les de divorci o de separació de cossos, com sostenia Averrois; ni d’acceptació incondicional, com sant Tomàs anomenat l’àngel de les escoles; ni d’anar directament a conèixer l’essència de Déu per mitjans extraracionals, com volia Duns Scot, que era més viu que una tinya, sinó que Ramon Llull, complint amb el geni català, tal com els altres van complir amb el seu, va comprendre de seguida que no es podia parlar de les relacions entre la ciència i la fe, si no existia la ciència, entenent per ciència la ciència universal, que efectivament no existia, perquè les ciències particulars com la física, la química, les matemàtiques, la psicologia, la lògica i les altres que podríem anar citant, no tenien la universalitat que es necessita per a posar-se al costat de la fe i establir-hi la relació; i aleshores va ésser quan va tenir el millor pensament del món, que era el de fundar la ciència universal, convençut que, essent universal, no solament si havien d’avenir totes les altres ciències, que hi quedarien com els polls sota les ales de la lloca, sinó que de totes les fes, o sigui de totes les religions, l’única que s’hi podria avenir seria necessàriament la que fos veritat; i com que segons ell i els altres com ell l’única que era veritat era la cristiana, d’aquí venia que la ciència universal, sense demostrar la fe, que és una cosa que hauria estat herètica, s’hi avindria de tal manera que tothom veuria que era la veritat, ultra que les altres religions ensenyarien de seguida el llautó de llur naturalesa daurada, que aclarida per la ciència universal, que ho havia d’il·luminar tot, resultarien falses de tota falsedat i, sobretot, comptant com comptava i veient com veia que moros, jueus i cristians, que eren els tres partits religiosos que discutien, convenien en certs principis científics, que podien servir de base a la ciència universal, que era la ciència que es miraria tota la realitat coneguda des de sobre i que no seria una ciència feta a mida per la fe, com el vestit d’un sastre, que hauria vingut a ésser una de tantes ciències o una ciència particular més, sinó una ciència universal pròpiament dita que no tindria altre fi que determinar les lleis més universals i necessàries que es poguessin conèixer; i per això Ramon Llull és l’únic pensador d’aquella època que vol posar les coses al seu lloc, començant pel començament, que és per allí on s’ha de començar sempre; i si de moment Averrois sembla més conseqüent perquè ningú no pot negar que la veritable ciència nega certs articles de la fe cristiana, mahometana i jueva, com negaria el de les altres religions, tan falses com aquestes, encara que no en negui tants com Averrois volia venir a suposar, s’ha de tenir present que l’averroisme, com més tard Bacó de Verulam i altres preconitzadors de l’observació de la naturalesa, partia del principi errat que no hi ha més ciències que les ciències particulars; i Ramon Llull cercava i volia, amb tota raó, una ciència que no depengués de les altres, sinó de la realitat estudiada directament i en conjunt, perquè demostrant fins on arribava el seu geni, no feia cap cas de les negacions que les ciències particulars feien a la fe, que eren les negacions que Averrois assenyalava, sinó que Ramon Llull, considerava amb molta raó que les ciències particulars no tenien prou autoritat des del moment que totes estudien la realitat fragmentàriament i no en conjunt com la ciència universal que ell demanava; i si, encegat pel fanatisme de l’Edat Mitjana, va anar donant cops de cap per les parets i va acabar tan malament com es vulgui, perquè treballava amb elements de naturalesa tan falsa com la religió cristiana, no solament s’ha de fer constar que va ésser el qui va dir que s’havia de fundar l’única ciència que pogués tenir relació amb la fe, sinó que, com veurem en l’estudi que li dedicarem, va ésser el qui trobant l’objecte i el mètode, va posar els fonaments que l’han d’aguantar; com que no solament aquesta gran teoria del qui va treballar tants anys per a fundar la ciència universal mereix capítol a part, sinó que té relació amb la vida que va fer i els projectes que va tenir, dedicarem els capítols que convingui per a estudiar la vida i les obre d’en Ramon Llull, sense estalviar la feina i sense més delimitació que la forma compendiosa que volem que aquesta història tingui, que, comptat i debatut, vindrà a ésser la història de la Sumpèctica, guarnida amb dades biogràfiques i notícies particulars dels qui han treballat per a assolir-la, i demostrarà que així com Abelard, Averrois, sant Tomàs i Duns Scot són els representants del pensament de llur país. Ramon Llull ho és del pensament català que no es mou mai dels fonaments de la concepció lul·liana.

[Francesc Pujols (1918 ) Els amos del pensament medieval. Capítol II del Llibre 1er o del Passat. Concepte general de la Ciència catalana. Galeries Laietanes - Antoni López, Barcelona]

Comentaris desactivats

Ibèria: desintegració d’Espanya

18 Gener 2009 a 19:12 · Arxivat sota Inexistència d'Espanya ·Etiquetat , , , , , , , , ,

La desintegració d’Espanya és un fet consumat

Ja que la desintegració d’Espanya és un fet consumat [Fernado Pessoa, principis del s. XX], la qüestió és com compensar-la amb una reacció civilitzadora. La idea és, no pas formar una federació Ibèrica, que seria completament inacceptable, sinó fraccionar Ibèria en nacions separades, que estarien del tot separades llevat pel que fa a:

  1. una aliança ofensiva i defensiva
  2. una aliança cultural
  3. l’abolició de fronteres duaneres entre elles

Cada nació seria totalment independent, amb el seu propi exèrcit, marina, servei diplomàtic i tota la resta, i Espanya faria el que pogués amb la marina i les seves colònies que, afortunadament, són poques i poden ser atribuïdes a Castella o bé poden ser administrades conjuntament per les nacions que ara componen el que s’anomena “Espanya”.

“Espanya” no és ni tan sols un país

Espanya, lluny de ser un país unificat, no és, en el sentit propi de la paraula, ni tan sols un país. És com a mínim, quatre països:

  1. allò que generalment s’anomena “Espanya” des de dins d’Espanya (vull dir, Castella i les altres províncies on la llengua és l’espanyol, encara que en algunes d’elles fortament dialectal)
  2. Catalunya
  3. les províncies Basques
  4. Galícia

Aquests quatre països parlen llengües diferents. En dos casos —català i basc— la llengua divergeix més de l’espanyol que no del portuguès, el qual qualsevol persona que llegeixi espanyol pot llegir sense haver-lo après.

Separació de la península en les seves tres nacions naturals

Per a una unió ibèrica de qualsevol mena, sigui la mena que sigui, són essencials tres coses sense les quals no es podrà fer res, i abans que es facin és inútil de pensar sense recels nostres [els portuguesos] en cap aproximació. Aquestes tres coses són:

  1. l’abolició de la monarquia a Espanya
  2. la separació final de la península en les seves tres nacionalitats essencials: Catalunya, Castella (i les províncies que va aconseguir submergir en la seva personalitat) i l’estat galaico-portuguès.
  3. construir una federació. Federació impensable amb una constitució desigual, antinatural, viciosa i falsa dels estats ibèrics actuals

Aquest seria el mapa de l’Espanya estricte o natural:

mapaespanya[Font: Josep Guia (1985) És molt senzill digeu-li Catalunya. El Llamp, Barcelona. Pàg. 52]

Pèrdua de la preponderància de Castella: el gran enemic d’Ibèria és Castella

¿Continuaria Castella tenint la seva preponderància ibèrica, que passaria aleshores a ser una hegemonia dins d’una mena de federació?

No seria lògic, perquè, un cop trencada Espanya en les tres parts naturals que la componen, l’única raó per a l’hegemonia castellana hauria deixat d’existir; aquesta raó és la de pertorbar el desenvolupament natural de la civilització ibèrica. El gran enemic d’Ibèria és Castella.

Indispensable: l’abolició de la monarquia a Espanya

Per a la separació de la península en les seves tres nacionalitats naturals, només és possible seguir un camí. Si aquest camí és el que el destí ha traçat (fet que ignoro), es pot predir com a cosa certa la futura civilització ibèrica. Aquest camí és l’abolició de la monarquia a Espanya. És la monarquia castellana el que uneix i enllaça les províncies separades d’Espanya. Cessi de debò la monarquia i Espanya cessarà, perquè és un estat artificial, imposat a la natura, el destí del qual es va acabar amb la colonització de l’Amèrica Espanyola.

[Font: Víctor Martínez Gil (2007) Fernado Pessoa. Escrits sobre Catalunya i Ibèria. L'Avenç, Barcelona. Pàg. 34-35, 101-106]

Feu un comentari

L’iberisme catalanista

18 Gener 2009 a 18:02 · Arxivat sota Desintegració d'Espanya ·Etiquetat , , , , , , , , , ,

A principis del s. XX, els iberistes catalans volen construir Ibèria per a no ser dominats per Espanya

[Font: Víctor Martínez Gil (2007) Fernando Pessoa. Escrits sobre Catalunya i Ibèria. L'Avenç, Barcelona. Pàg. 20-21]

En el fons, Fernando Pessoa, sempre previngut davant la possible fusió [de Portugal] amb Espanya fins i tot quan nega la importància de Catalunya, busca, amb el seu iberisme federalista, o més aviat confederal, el mateix que els catalans: construir Ibèria per no ser dominats per Espanya i per poder tenir, des de la força del nou Estat, un paper en el món colonial i imperial del moment. El que destaca en Pessoa és la necessitat que ell veu de pactar, malgrat que també el consideri un enemic, amb l’imperi britànic.

Quan adopta el punt de vista de l’iberisme catalanista —en el fons força predominant—, Catalunya juga un paper bàsic en la remodelació d’Espanya i, per tant, en el camí perquè Portugal sigui plenament ell mateix. Els textos de Pessoa (…), són, en definitiva, una mostra de la importància que van tenir el tema ibèric i Catalunya en el pensament polític del escriptor, reflex d’una importància més gran que embolcalla les relacions històriques i culturals que hi ha hagut entre Catalunya i Portugal,

La batalla de Muret, una pèrdua decisiva per a Catalunya

L’iberisme catalanista, que ha pogut entroncar amb el llatinisme i amb l’occitanisme com a remodeladors de l’espai europeu, és una més de les estratègies que Catalunya ha posat en funcionament al llarg del temps per mantenir la seva personalitat. Al costat de l’acció nacionalitzadora interna i cap a les altres terres de parla catalana, l’iberisme catalanista, en el fons del qual hi ha un lusocatalanisme solidari amb Portugal, ha volgut incidir en el conjunt peninsular dibuixant uns vincles nacionals que donessin un substrat no merament estatal al marc polític. Si més no, ha servit per repensar el nostre contesxt geoestratègic, aquell en el qual Catalunya va quedar inscrita quan, com va descriure l’iberista Gaziel a Quina mena de gent som, va perdre després de la batalla de Muret “tota possibilitat d’afermar-se més enllà del Pirineu i construir, a una i altra vessant de la serralada nostra, una nació ben defensada i emmurallada amb una cuirassa estatal.

Feu un comentari

Intoxicació, falsificació, negació, ironia i cinisme en la persecució del català

10 Gener 2009 a 18:39 · Arxivat sota Persecució de la llengua ·Etiquetat , , , , ,

[Font: Francesc Ferrer i Gironès (1985) La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, Barcelona. Pàg. 262-268]

L’examen minuciós del comportament dels polítics espanyols ens mostra que els lingüicides presenten un daltonisme greu, car no saben distingir mai que els drets lingüístics son idèntics en ambdues llengües i no saben veure que allò que volen per al castellà és lògic que hauria de ser igualment per a la llengua catalana.

Les estratègies glotofàgiques dels espanyols són canviants en funció de cada moment polític. Ensems queda claríssim que el poder oligàrquic, davant de l’actitud militant i defensiva dels catalans, reacciona diferentment adoptant argumentacions i estratagemes segons convingui.

Atenció amb els paranys lingüicides dels espanyols

Per tot això cal no perdre de vista el fil de la persecució i cal tenir sempre present que el procés lingüicida forma un conjunt global i integrat. No podem caure en el parany que ens posen a cada moment i, conscients dels nostres drets nacionals, hem d’exigir-los amb fermesa i sense complexos. No ens poden deixar engalipar pels miratges amb què argumenten a cada moment històric i que normalment ens emboliquen amb principis grandiloqüents com ara “unidad”, “igualdad”, “solidaridad”, “discriminación”, etc. S’ha comprovat que només utilitzen aquests principis envers nosaltres i no tenen retorn ni reciprocitat:

  • Ser solidari vol dir que tan sols hem de parlar castellà
  • Ser iguals davant de la llei vol dir que només es pot exigir el castellà
  • No ésser discriminat vol dir fer-ho tot en castellà

La trampa de l’eslògan “Catalunya és bilingüe”

Els qui actuen com a bilingües són només els catalans perquè els castellans, en general, només són monolingües; és a dir, resulta que el bilingüisme solament serveix per als catalans ja que així els castellans continuen essent unilingües. Però si mai ningú proposa que els catalans només siguin monolingües, és titllat tot seguit d’insolidari i de tancat en si mateix. Els castellans, dins del seu monolingüisme més recalcitrant, mai no es consideraran narcicistes ni admetran que discriminen ningú. Els catalans, de discriminadors i de perseguidors, res de res. La glotofàgia sempre és la mateixa: el que ha canviat és l’argument i les excuses.

Les 3 fases del procés d’intoxicació i de falsificació històrica de la persecució del català són:

  1. Disposar d’historiadors o intel·lectuals que, quan elaborin la història oficial, s’oblidin de qualsevol fet legal pel qual es barrava el pas a la llengua catalana o de qualsevol document on es pugui demostrar l’etnocidi cultural fins que aquest assumpte resti absolutament desconegut per a les generacions futures. I si per raons de l’opinió pública convé justificar mai la substitució lingüística, cal disposar d’intel·lectuals, orgànics o no, que publiquin sense vergonya que la introducció de la llengua castellana a Catalunya va ser feta d’una manera espontània, sense punicions ni prohibicions de cap mena respecta al català.
  2. Repetir fins a cansar-se que l’Estat espanyol no ha exercit cap opressió lingüística, que els governs de Madrid no han perseguit mai la llengua catalana i que les queixes dels catalans són una simple invenció per a polititzar la qüestió.
  3. Embolicar més la troca i transformar els perseguidors en perseguits. Aquesta darrera fase és la que es desenrotlla quan els catalans exigim “massa” a la normalització lingüística i existeix el perill de fer avortar els plans lingüicides elaborats des de Madrid. Així, quan els catalans prenen consciència dels seus drets nacionals i exigeixen la normalització lingüística, surten opinions diverses que denuncien que els catalans intentem discriminar als espanyols i que s’està gestant una campanya de persecució del castellà (el cas dels famosos “Manifiestos”).

Fase 1 i 2. Molts polítics, historiadors o intel·lectuals menteixen cínicament

A través dels anys hom pot observar que els tractadistes castellans o hispanòfils i els polítics espanyols ignoren la persecució que ha sofert el català, i fins i tot afirmen que la llengua castellana s’ha anat introduint gradualment a Catalunya sense violències, ni persecucions, ni mesures coercitives de cap mena. Segons els erudits castellans, la introducció del castellà en àrees de cultura catalana ha estat l’influx i el prestigi del castellà com a idioma imperial. Aquesta opinió és d’homes eminents com Menéndez Pidal, Lázaro Carreter, Unamuno, etc. Àdhuc ho mantenen historiadors que pretenen ser objectius, com és el cas de Domínguez Ortiz, Carlos Seco i Enciso Recio.

Això és una mentida total perquè hem pogut verificat que la persecució legal ha estat una constant des que vàrem perdre les nostres institucions nacionals, amb petits oasis de llibertat que han coincidit amb petits períodes de democratització com ara la II República o la Constitució de 1978. Però reconeguem també que tampoc no ha existit mai una plena igualtat en la oficialitat conquerida.

Per a corroborar tot això només cal anar al següent enllaç:

Crónica de la persecució política de la llengua catalana (1672-2008 )

Però encara és més greu l’afirmació que hi ha en boca de molts polítics segons la qual els catalans no hem estat mai perseguits lingüísticament i que el govern de Madrid no ha fet mai res en contra de la llibertat espontània en l’ús públic del català. Qui pot entendre els següents personatges?:

Alvaro de Figueroa, comte de Romanones

El comte de Romanones començà aquesta línia l’any 1902 quan prohibí que s’ensenyés el catecisme en català a les escoles, i al Congrés dels Diputats digué: “A mi me importa que conste que yo no me he propuesto con este decreto, como SS. SS. intencionadamente quieren hacerlo creer, que caiga en desuso, ni combatir siquiera el idioma catalán”.

El comte de Romanones es devia creure de debò que no feia gens de mal al català, car al cap de pocs dies, ara al Congrés dels Diputats, en un debat parlamentari en el qual es denegava la petició de donar oficialitat al català, hi tornava a insistir: “Yo creo que el empleo de la lengua catalana no ha sufrido por parte de ningún gobierno, y mucho menos por parte del que presido, ninguan clase de persecuciones; antes al contrario, hoy se emplea el idioma catalán con libertad completa”.

Melquíades Álvarez

També el 1916, un altre diputat nega la persecució lingüística. És el lider del Partido Reformista, Melquíades Álvarez, que diu: “… perseguir el idioma es mutilar, es cercenar el alma de un pueblo, disgregando arbitrariamente uno de sus espirituales factores. ¡Perseguir el idioma! ¡Hablar de que el Gobierno español puede hacer con el catalán lo que hace el imperio alemán con el polaco en el distrito de Possen! Temeridad, absurdo. ¿Lo creen en Cataluña? Falacia.”

El reformista Álvarez no acaba pas aquí. El seu cinisme encara és més recargolat quan expressa: “… yo, que consideraría criminal proscribir el empleo del idioma catalán, perseguir el idioma catalán, entiendo que no se puede declarar la oficialidad de este idioma.”

Romanones i Melquíades Álvarez, tot negant la persecució legal contra el català, es rentaven de l’oprobi i de la vergonya, però, en canvi, mantenien la diglòssia dels catalans negant-los l’oficialitat de llur llengua. La seva murrieria era kafkiana, però en la seva posició política la subjugació dels catalans continuava.

Antoni Maura

El mallorquí Antoni Maura insisteix en aquest criteri malgrat trobar-se a l’oposició: “Cuando no ha habido divergencias políticas, siglos enteros han pasado y la misma Cataluña ha usado su lengua sin que nadie le fuera a la mano, sin que nadie le hiciera la menor observación.” La situació injusta va ser tan asumida que ni els mateixos perseguidors no es consideraven responsables del lingüicidi: a Mallorca ho varen fer tan “mañosamente” que ni el Mateix Antoni Maura no se’n va assabentar.

Alfonso García Valdecasas

Duran la II República també s’esgrimí el criteri que l’Estat no havia volgut assimilar mai la cultura catalana. El diputat Alfonso García Valdecasas, de Granada, el 1932 va dir: “… en España no ha habido ese sentimiento de la Nación como hostilidad, como cerrazón (…). Por eso España nunca fué asimilista.” (sic !!!)

José Ortega y Gasset

En el mateix debat de 1932, el diputat José Ortega y Gasset, el qual pretenia que no s’atorgués l’autonomia universitària a la Generalitat de Catalunya per qüestions lingüístiques, va dir: “Yo no creo, no recuerdo, que desde el advenimiento de la República nadie haya intentado coartar la libertad de los catalanes para el uso de su lengua en todos los órdenes de su vida, privada o pública.”

Miguel de Unamuno

En el mateix camí que Ortega y Gasset, Unamuno s’hi troba quan diu: “… el hablar de nacionalidades oprimidas —perdonadme la fuerza, la dureza de la expresión— es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla.”

Unamuno encara va dir més. En el seu discurs va afirmar que durant la República el coneixement del castellà era obligartori per als catalans, però “no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado voluntariamente.”

Licinio de la Fuente

Quan el 1977 el regim democràtic obrí el període constituent, també va recomençar el debat sobre l’oficialització de la llengua catalana, i com és natural tornà a sortir que mai no hi havia hagut persecució. El diputat Licinio de la Fuente defensà la sistemàtica persecució franquista així: “… hemos tenido que oir calificativos despectivos o tremendamente injustos al hablar de nuestro idioma. Hemos tenido que oir que se le llame irónicamente la “lengua del imperio” o, más duramente, la lengua de opresión y de vasallaje.” I més endavant continuà: “Cataluña y el País Vasco no han estado sojuzgados, como aquí se ha dicho, por el resto de España.”

Fase 3. Fase que només apareix quan els catalans porten a terme i executen els seus drets lingüístics

Aureliano Linares Rivas

El primer argument que es va utilitzar per evitar que el castellà fos “perseguit” va ser del ministre de Foment Aureliano Linares Rivas l’any 1986, quan va dir que no podia consentir  que “esos dialectos sean tan exclusivos que echen fuera el idioma castellano”.

Bernabé Dávila

Un altre cas que es pot aportar per a explicar aquesta transformació de perseguidors en perseguits data del 1900, quan el senador Bernabé Dávila digue que “el Sr. Obispo  de Barcelona no ha dicho en su pastoral que se limite tan sólo a la predicación y la enseñanza del Catecismo en catalán a aquellos que no entiendan el idioma castellano, sino que ha prohibido en absoluto el uso de la lengua oficial española para la enseñanza del catecismo en las escuelas de su diócesis y para la predicación; y esto (aparte los conceptos gravísimos, los inicuos gritos de rebelión y los rudos ataques que se dirigen al Estado en la pastoral a que me refiero), esto ya no es lo mismo”.

José Martos O’Neale

El mateix 1900 el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale, diu que és una exageració manifestada pel catalanisme “el uso del idioma catalán en todo genero de escritos y en las conversaciones, incurriendo frecuentemente en la descortesía de no hablar en otra lengua en presencia de los que no entienden aquella”.

Alvaro de Figueroa, comte de Romanones

El comte de Romanones, el 1902, en el decret contra el catecisme en català, va escriure que “no es posible ni puede considerarse justo exigir a un Maestro o a una Maestra, que en castellano han estudiado y que sólo hablan este idioma, que aprendan otra lengua o dialecto”. El comte de Romanones ja explica bé què vol quan discurseja al Congrés de Diputats: “Lo que me he propuesto es que la lengua oficial, que es la castellana, no caiga en desuso en las provincias catalanas.” I per a la nostra tesi, hi afegeix: “A SS. SS. les venía bien, les hacía, como vulgarmente se dice, el juego, que el decreto apareciera como neroniano; que arrancara de la intimidad del hogar al dialecto del país, y que persiguiera a los que hablasen catalán, para personalizar en este decreto, o en el Ministro que lo ha dictado, todos los odios. Pero no lo consiguen SS. SS., porque el decreto se circunscribe únicamente a la enseñanza que se da en las escuelas, tan sólo en las escuelas.”

Antonio Royo Villanova

El diputat Antonio Royo Villanova, en la seva interpel·lació de 1915 contra l’ús del català a la Diputació de Barcelona, va dir: “… para afirmarlo estoy muy documentado, y tengo muchos amigos catalanes que me dicen que estoy en lo cierto, y que hay un Katipunan contrario al idioma castellano.”

Amós Salvador

L’any 1916, al Senat, el senador Amós Salvador, quan hom demanava l’oficialitat del català, va dir: “Os ruego que me expliquéis, amigos queridos, el fundamento de la persecución a la lengua castellana. (…) Vosotros queréis cerrar las clases de castellano, vosotros queréis que no se explique a los niños en castellano sino en catalán.”

Hermenegildo Giner de los Ríos

En el mateix debat de l’any 1916 al Senat, el diputat per Barcelona Hermenegildo Giner de los Ríos va dir que, quan va venir la senyora Montessori a Barcelona, s’havia parlat en molts idiomes menys en castellà: “… en lo que únicamente no se habló, fué en castellano. Esto no puede ser; esto no puede ser; y para que no sea, yo estoy dispuesto, y todo nuestro partido, en Cataluña y singularmente en Barcelona, esta dispuesto a hacer todo lo posible para que no se imiten ejemplos de esta naturaleza”.

Eduardo Ortega y Gasset

El diputat Eduardo Ortega, germà del filòsof Ortega y Gasset, també ens volia fer caure a la trampa: “No se trata de perseguir el idioma catalán en Cataluña, de lo que se trata es de que no se persiga el idioma español en Cataluña”.

(continuará)

Feu un comentari

Crònica de la persecució política de la llengua catalana

9 Gener 2009 a 18:31 · Arxivat sota Persecució de la llengua ·Etiquetat , , , , , , , , ,

(en blau per part de l’Estat francès)
(en vermell per part del Regne de Castella / “Espanya”)
(en verd alguna excepció i episodis crítics de recuperació del català)

Principals accions perseguidores de la llengua catalana

Segle XVII

  • 1672. L’Intendent Carlier per ordre del Rei Lluís XIV publica una ordenança per establir escoles que ensenyessin el francès a Perpinyà.
  • 1682. El Consell Sobirà del Rosselló decreta impròpia per a la seva funció pública tota persona que no sigui francòfona.

Segle XVIII

  • 1700. El 2 d’abril, edicte pel qual Lluís XIV promulga tots els procediments judicials, les deliberacions dels magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d’actes públics cal que siguin en francès sota pena de nul·litat.
  • 1707. El 30 d’agost, inici de la castellanització burocràtica del País Valencià.
  • 1715. El 28 de novembre, Decret de Nova Planta de les Illes.
  • 1716. Lluís XIV ordena que a Perpinyà es prediqui només en francès.
  • 1716. El 16 de gener, Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya.
  • 1716. El 29 de gener, el fiscal José Rodríguez Villalpando signa l’informe sobre les instruccions secretes dels corregidors de Catalunya.
  • 1716. El 5 de maig, l’Abad de Vivanco redacta la versió definitiva de les instruccions secretes contra la llengua catalana.
Felipe V, 1717, ‘Carta del Rey a los Corregidores’, sobre l’aplicació del Decret de Nova Planta:
“Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado”
  • 1717. El bisbe de Tortosa Juan Miguélez de Mendaña Ozorio ordena al Capítol Catedral que faci en castellà els acords i actes.
  • 1723. El corregidor de Girona, el baró de Huart, mana que tots els documents dels ajuntaments es facin en castellà.
  • 1751. Els escolapis ordenen a tots els religiosos de parlar en castellà sota pena de “pa i aigua”.
  • 1768. El 26 de juny, el comte d’Aranda promou la Reial Cèdula del per la qual es prohibeix l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats tot recomanant-ho també a les cúries diocesanes.
  • 1768. Els escolapis manen l’aplicació de la Reial Cèdula del 26 de juny a totes les seves escoles.
  • 1770. El bisbe Climent de barcelona imposa el castellà al seminari, amb el nou “Methodo o Plan de Estudios”.
  • 1771. El bisbe de Vic Bartolomés de Sarmentero promulga un Decret ordenant que es prediqui en castellà.
  • 1772. El 24 de desembre, Reial Cèdula per la qual es mana que tots els mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà.
  • 1773. El Consejo de Castilla prohibeix editar llibre d’ensenyament en català a la Universitat de Cervera.
  • 1776. El bisbe de Mallorca obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i en l’ensenyament del catecisme.
  • 1780. El comte de Floridablanca promulga una provisió per la qual obliga que totes les escoles han d’ensenyar la gramàtica de la “Real Academia de la Lengua”.
  • 1784. El bisbe de Barcelona Gavino de Valladares imposa tothora el castellà al seminari.
  • 1788. El bisbe de la Seu d’Urgell Josep de Boltas imposa noves “constitucions”, per les quals obliga el castellà al seminari.
  • 1794. Henri Grégoire, a la Convenció Republicana, demana que hom imposi el francès a tot arreu i s’eliminin els idiomes “feudals”.

Segle XIX

  • 1801. Manuel de Godoy obliga que a cap teatre no es representi res que no sigui9 en castellà.
  • 1802. El capità general de Menorca ordena que a les escoles només s’ensenyi el castellà.
  • 1808. Napoleó proclama el seu germà rei d’Espanya i l’administració francesa dóna oficialitat a la llengua catalana al Principat
  • 1813. Proposició parlamentària del diputat Nicolás García Page perquè tothom només escrigui en castellà.
  • 1821. Pla d’Ensenyament Primari, conegut com a Pla Quintana.
  • 1825. “Plan y Reglamento de Escuelas de Primeras Letras” de Calomarde.
  • 1828. El bisbe de Girona obliga que els llibres es facin en castellà.
  • 1834. “Instrucción para las Escuelas” de Moscoso de Altamira.
  • 1837. El Govern Superior Polític de les Balears dóna ordres de no utilitzar el català a les escoles.
  • 1838. Reglament de les Escoles Públiques d’Instrucció Primària Elemental del marquès de Vallgornera.
  • 1849. “Reglamento para las Escuelas Normales de Instrucción Pública del Reino”
  • 1857. Llei Moyano d’Instrucció Pública, la qual només autoritza el castellà a les escoles.
  • 1862. Llei de Notariat que prohibeix les escriptures públiques en català.
  • 1867. González Bravo, ministre de la Governació, prohibeix el teatre en català.
  • 1870. Llei del Registre Civil que hi priva l’ús del català.
  • 1874. Reglament de la Llei del Notariat que obliga a fer les escriptures en castellà.
  • 1881. Llei d’Enjudiciament Civil que priva l’ús del català al jutjat.
  • 1888. La Lliga de Catalunya presenta un Missatge a la reina regent. El diputat Romero hi formula una interpel·lació en contra.
  • 1896. Es prohibeix parlar en català per telèfon.
  • 1896. El diputat valencià Polo y Peyrolon demana al govern que s’ensenyi el català a l’escola, però aquest s’hi nega.
  • 1899. El diputat Romero Robledo interpel·la el Govern contra el catalanisme de Torras i Bages.

Segle XX

  • 1900. Debat parlamentari contra la pastoral del doctor Morgades, que recomana el catecisme en català.
  • 1900. El governador civil de Lleida proposa un pla per a posar fi al catalanisme.
  • 1902. Reial Decret de Romanones que obliga a l’ensenyament del catecisme en castellà.
  • 1902. Debat parlamentari en contra del Decret de Romanones.
  • 1906. Segismundo Moret torna una carta al CADCI perquè és escrita en català.
  • 1915. El senador Royo Villanova pregunta al govern sobre l’ús del català a la Mancomunitat.
  • 1916. La “Real Academia de la Lengua” incita el govern perquè s’ensenyi el castellà pertot arreu.
  • 1916. Debat al Senat i al Congrés sobre el Missatge a la Corona en el qual es demana l’oficialitat del català.
  • 1916. Informe secret de Romanones sobre la llengua catalana.
  • 1917. Reglament de la Llei del Notariat que torna a prohibir el català.

Cop d’Estat del general Primo de Rivera

  • 1923. Decret que pren mesures contra el separatisme i l’ús del català. Circular que obliga a l’ensenyament del castellà.
  • 1924. Reial Ordre per la qual no es deixa ensenyar el català ni optativament.
  • 1924. Reial decret que obliga a etiquetar els productes farmacèutics en castellà.
  • 1925. Reial Ordre per la qual es prohibeixen els llibres en català a les escoles.
  • 1926. Reial Decret que afecta qui es negui a utilitzar el castellà.
  • 1926. Reial Decret pel qual se sanciona l’ensenyament del català amb el trasllat del mestre.
  • 1928. Pressions de Tedeschini sobre l’Església catalana i decrets del Vaticà sobre l’ús del català.

. . . . . . . . . . . . . . . . .

Proclamació de la II República

  • 1932. Estatut d’Autonomia de Catalunya. Debat al Congrés de Diputats sobre l’oficialitat del català i sobre el seu ensenyament

. . . . . . . . . . . . . . . . .

Aixecament militar i dictadura del general Franco

  • 1938. Ordre ministerial que prohibeix el català al Registre Civil i al registre de les persones jurídiques.
  • 1939. Derogació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Lluita contra rètols, anuncis i papers en català. Circular sobre el català a l’escola.
  • 1940. Circular sobre el “Uso del Idioma Nacional en todos los servicos públicos” per la qual es prohibeix el català.
  • 1940. Ordre ministerial que prohibeix el català a les marques comercials.
  • 1940. Prohibició del català al cinema per normes de censura i Decret subsegüent.
  • 1941. El nou Reglament de Telègrafs prohibeix el català.
  • 1944. Decret que aprova el nou Reglament notarial segons el qual necesàriament cal fer les escriptures en castellà.
  • 1945. Ordre ministerial que obliga batejar els vaixells en castellà.
  • 1945. “Nueva Ley de Educación Primaria” que només deixa ensenyar en castellà.
  • 1956. Reglament de Presons: els presos sols poden parlar en castellà.
  • 1957. Al Registre Civil els noms només seran en castellà.
  • 1961. Nou Reglament de Telègrafs pel qual es prohibeix el català.
  • 1968. Prohibició a Joan Manuel Serrat de cantar en català a l’Eurovisió.
  • 1971. Plenari del Consejo Nacional del Movimiento sobre “Defensa de la unidad nacional”
  • 1973. Ple del Consejo Nacional del Movimeinto sobre “Criterios para una política que desde nuestro tiempo sirva a la unidad de los hombres y de las tierras de España”.
  • 1975. “No” al català als Ajuntaments de Girona i Barcelona
  • 1975. Decret sobre la incorporació de les “lenguas nativas” a l’ensenyament.
  • 1975. Decret sobre la regulació de les “lenguas regionales”

Eleccions i Constitució democràtica del 1978

  • 1978. Reial Decret pel qual es regula la incorporació del català al sistema d’ensenyament a Catalunya.
  • 1978. Presentació d’esmenes al text constitucional consensuat que, malgrat ésser derrotades o retirades, en la realitat s’apliquen igualment tot i no constar a la Constitució.
  • 1978. El Col·legi notarial de Barcelona proposa que es retiri l’exigència del coneixement del català als notaris en el text del projecte estatutari.
  • 1979. Reials Decrets pels quals s’incorporen la llengua catalana al sistema d’ensenyament a les Illes i el País Valencià.
  • 1979. Reial Decret pel qual es regula l’ús de les llengües en les actuacions de les corporacions locals.

Cop d’Estat “frustat” del 23-F de 1981

  • 1981. El govern proposa una Llei d’Harmonització, coneguda com a “Loapilla”, que intenta frenar l’ús de la llengua catalana.
  • 1981. Decret pel qual es crea l’Alta Inspecció en l’Ensenyament per tal de vigilar els drets lingüístics dels espanyols a Catalunya.
  • 1981. Blas Piñar López, de Fuerza Nueva, formula una queixa al Congrés de Diputats sobre l’exigència del català als professors d’EGB.
  • 1981. “Diario 16″ publica el “Manifiesto de los 2.300″ que criticava la política lingüística, especialment en educació, del nou govern de la Generalitat de Catalunya després de la transició espanyola. Els 2.300 intel·lectuals castellans acusaven la Generalitat de discriminar el castellà i d’insolidaritat respecte a Espanya.
  • 1981. Circulars del Ministeri de Cultura que reclamen l’ús del castellà.
  • 1981. Decret que obliga a l’ús del castellà a les carreteres, autopistes, els aeroports, etc.
  • 1982. 12 d’agost, Decret pel qual s’obliga a emprar el castellà a totes les etiquetes dels productes alimentaris.
  • 1983. El govern espanyol impugna dos articles de la Llei de Normalització Lingüística davant del Tribunal Constitucional.
  • 1983. Recurs del govern espanyol contra el Decret de la Generalitat sobre l’etiquetatge davant del Tribunal Constitucional.
  • 1983. La sala 2a del Contenciós Administratiu de l’Audiència Territorial de Barcelona anul·la la convocatòria de l’Ajuntament de Manresa perquè es demanava el català als funcionaris municipals.
  • 1984. El govern espanyol recorre un article davant del Tribunal Constitucional del Decret 125/84 del govern català que regula l’ús de la llengüa catalana a les escriptures públiques.
  • 1984. El govern indemnitza amb 560.467 pessetes (3.375 €) Estevan Gómez Rovira, per sentència del Tribunal Suprem, perquè als seus fills se’ls ensenyava en català.
  • 1984. L’Audiència Territorial de Barcelona, Sala 2a del Contenciós Administratiu, anul·la convocatòries de l’ajuntament de Terrassa, i Escoles d’Idiomes, i d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, perquè exigia el català.
  • 1984. L’Audiència Territorial de Barcelona anul·la a l’Ajuntament de Calonge el tràmit d’exposició al públic del Pla General perquè era escrit en català
  • 1985. L’Audiència Territorial de Barcelona anul·la diversos articles del Decret de la Generalitat 362/83, que estava consensuat amb el govern de Madrid, perquè obligava l’ensenyament del català.

. . . /. . .

  • 2008. “Manifiesto por la lengua común” que proclama la llengua castellana com a l’única oficial i comuna de tots els ciutadans espanyols.

[Font: Francesc Ferrer i Gironès (1985) La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, Barcelona. Pàg. 281-294]

La lluita per preservar la nostra llengua ha estat i sempre serà entre èpica i kafkiana. Un exemple el tenim en el discurs pronunciat pel rei d’Espanya, Juan Carlos I, el dia 23 d’abril de 2001 amb motiu de la concessió a Francisco Umbral del Premi Cervantes 2000, en què va llegir textualment:

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”

Sense comentaris.

Feu un comentari

La supercolònia catalana de formigues

6 Gener 2009 a 12:29 · Arxivat sota Formigues catalanes ·Etiquetat , , , , , , , ,

l_humile51Dues formigues i una larva de la supercolònia catalana

La formiga invasora Linepithema humile (formiga argentina) és una plaga a les costes de l’oest de la Mediterrània des de fa gairebé un segle. Consisteix en una “supercolònia” —on tots els nius pertanyen a la mateixa comunitat de formigues— que s’estén 6.000 quilòmetres des de Itàlia fins al nord de la Península ibèrica. Fa poc s’ha descobert que una part d’aquesta immensa comunitat de formigues ha mutat i s’ha diferenciat genèticament de la resta. El sorprenent del cas és que aquesta nova supercolònia es troba exclusivament dins el territori dels Països Catalans: és la “supercolònia catalana de formigues”. Única al món!

¿És això una premonició?…

¿És el senyal que els patriotes catalans estàvem esperant?…

Ja ha arribat l’hora?… Ara és l’hooora segadooors!

supercoloniacatalana1

(• supercolònia principal / ° supercolònia catalana)

Detall ampliat de la situació de les dues supercolònies (en blanc són també nius de la supercolònia principal, pendents de verificació):

mapasupercoloniasargentines

[Font: Giraud, T, Pedersen JS, Keller L (2002) Evolution of supercolonies: The Argentine ants of southern Europe. PNAS 99: 6075-6079; Espadaler X, Gómez C (2003) La hormiga argentina se extiende por Europa. Quercus 204: 50-57]

Feu un comentari